dijous, 19 d’abril de 2018

L’ESPIA (Un microrelat de Marta Finazzi)


Ningú no sabia com es deia, només que vivia a la fortalesa. Jo no hi havia estat mai perquè era un lloc inhòspit que tampoc tenia nom perquè feia frontera amb el no-res, entre el desert i les muntanyes. Sempre m’havia fet por d’anar-hi, fins que un dia m’hi vaig aventurar, desafiant el destí, i llavors vaig veure l’espia sortint del llindar de casa seva. Era un bloc de pedra massís i auster, en què les esquerdes que el recorrien eren com els anells d’un arbre o les línies de la vida d’una mà molt robusta. Però la porta semblava la d’un temple, tan majestuosa i solemne, com si hagués sortit d’una pàgina estripada i antiga de la història del món. La llegenda explicava que aquell immens edifici que semblava una roca sempre havia estat allà, fora de la cronologia, com si fos un fòssil de la memòria. Ningú no sabia qui era, malgrat que l’espia sempre havia viscut allà, com un soldat del temps o un templari de la veritat que només buscava camins de llum. I, tanmateix, abraçada i oculta darrere d’aquell paisatge espectral, ara l’espia era jo.

Què busqueu, forastera? –em va dir una veu fantasmagòrica.

Us volia conèixer. És veritat que sou un espia?

Només soc el guardià d’aquesta casa tan humil. Està feta del quars de la muntanya i l’he de continuar construint fins que em mori. Per això és indestructible. És dura i afilada com l’ànima humana, però és més que un lloc en la geografia. És un símbol de resistència. Tots tenim la nostra pròpia fortalesa on tancar-nos a viure i a dins només hi ha la fe. Aferra-t’hi com si fos una boia i només així et salvaràs del naufragi de viure. Recorda-ho sempre.

I on és la meva fortalesa?

Mira’t bé la mà esquerra, pubilla. Hi veuràs un mapa dibuixat que només tu sabràs llegir per arribar-hi. En l’atles de la bona sort, hi ha una pàgina guardada per a tu i, quan la trobis, atura-t’hi per no perdre-la mai.

Per què, senyor?

La fortalesa interior no té coordenades ni punts cardinals. És tan anònima i secreta com la vida d’un espia.

Marta Finazzi Martínez (Girona, 1981) és llicenciada en humanitats i una apassionada de l’escriptura. Aquest 2017, ha guanyat el I Premio de Microrrelatos Sol de Otoño i el I Certamen Literario de Relatos Breves atorgat per la Fundación Princesa Kristina de Noruega. En poesia, ha guanyat el primer premi del I Certamen Literario Poesía por la Agricultura, el Premi Il·lm. Sr. Alcalde de Lleida del 150è Certamen Marià Literari en honor a la Mare de Déu de Fàtima i el Premio Vicent Verdú del X Certamen Literario de Literatura y Artes Montañeras Cuentamontes. També ha quedat finalista del I Concurso de Relatos Cortos Fundación Científica Manuel González, finalista del I Certamen de Microrrelatos de Roquetas de Mar, i finalista del mes de desembre, en la categoria “justícia”, del VIII Concurs de Microrrelats ARC “Virtuts”. Publica el blog Fanalets salvatges.

diumenge, 15 d’abril de 2018

EL DEUTE (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)


Ara recorda que, en veure-la sortir del mar, va pensar: «Donaria deu anys de la meva vida per follar-me-la». I recorda que la noia, després d'eixugar-se amb una tovallola, se li va apropar i va demanar-li, successivament, crema solar, un cigarret, un refresc, conversa, fer un tomb pel passeig marítim, sopar en una marisqueria arran de platja, un petó als llavis i, ja en l'habitació de l'hotel, que la follés, que la follés ben fort.

En recordar-ho ara, tants anys després, s'incorpora del llit i els familiars que l'envolten li senten pronunciar unes últimes paraules incomprensibles: «Deu anys, quin preu tan car!». I la infermera, amb la jovialitat habitual en el gremi, el justifica: «Delira, pobret».

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018)

dimecres, 11 d’abril de 2018

T (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

L’home estava resolent amb una certa perícia els mots encreuats del diari quan, inesperadament, una paraula se li va resistir. La definició deia: “Passar de tot i de tothom”. I ell es va obstinar a posar-hi Felicitat. Però les lletres d’aquest mot no lligaven de cap manera amb les lletres verticals, que ja havia endevinat abans.

Va ser incapaç de resoldre aquell enigma. Fins a l’edició de l’endemà no va saber la solució correcta. Passatger era el nom que havia escollit el creador del joc per omplir amb serietat les nou caselles buides.

Microrelat inclòs al recull El ventríloc tartamut (Témenos, 2015).

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat un quants llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: Ploma Blanca (Poesia Oral Africana), L’Ocell Imperfecte (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), Viatge al cor de Li Bo i Kosambi, el Narrador, així com Viatge per l’Àfrica i El Gos poeta escrits per a infants. També, tres llibres de teatre Almanac Intermitent, Diàlegs Morals sobre la Felicitat (Premi Recull) i La Dama de Cors se’n va de Copes (Premi Lluís Solà). Entre els llibres de poesia relativament recents Reliquiari, El laberint de Filomena (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni), Versions profanes, Desig i Sofre i L’Estrany. També, el llibre d’aforismes poètics L’Enunciat. L’any 2015, surt editat el poemari Caïm (Premi de la crítica Serra d’Or, 2016) i el llibre de microrelats El ventríloc tartamut. I a mitjans del 2016, apareix Secreta Dàlia (Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre de València).


dissabte, 7 d’abril de 2018

LA SORT (Un microrelat d'Olga Garcia Beneyte)


L’estança fa fortor de resclosit, però he vingut amb una intenció molt concreta, així que obvio les olors, els mobles desballestats pels anys i la iaia asseguda a la butaca fitant el televisor. Encara panteixant per la correguda, em poso a buscar. La iaia m’ha telefonat fa uns minuts. D’entrada m’he preocupat, estic a tercer de medecina i em truca quan el reuma li dol o està empiocada, ara bé, aquest cop em volia donar una bona notícia. Se la notava nerviosa, agitada. Tot d’un plegat, xiuxiuejava que no podia respirar, que el cor se li desbocava. Se m’ha mort via telefònica. He trucat al 112 i he fet cap a ca la iaia. Gràcies àvia, li dic fent-li un petó al front. Ara he de trobar la 6/49 premiada abans no arribin els d’urgències!

Vaig néixer a Barcelona fa una pila d’anys, però actualment visc a Vallirana. Sóc professora de ioga i de tai-txi i les meves aficions són llegir, escriure, i caminar per la muntanya o vora el mar. He guanyat diversos concursos literaris i he tingut la sort de publicar un llibre amb dos contes a Editoral Barcanova: En Màtic i Internet i Les vambes noves d’en Marc.