dimecres, 30 d’agost de 2017

CÀSTIG (Un microrelat de Raquel Casas Agustí)

Ella no sabia que jo li ho hauria fet de franc. Totes dues tancades, assegudes, soles, quietes i una mica espantades. Jo mirava alternativament amunt i el llibre, el llibre i la finestra, la finestra i un altre cop amunt. No ho puc fer, no ho sé fer; em va dir ella amb la mirada plena de ràbia. Jo crec que sí..., vine, apropa't una mica més.

Es va asseure al meu costat, em va mirar als ulls, va sospirar, es va aixecar el jersei i es va remenar la roba. De seguida va trobar un monederet, el va obrir, va treure un bitllet ben doblegat i me'l va donar. Me'l vaig quedar mirant uns segons amb cara de sorpresa abans d'agafar-lo. Vaig obrir la seva llibreta i li vaig fer els exercicis correctament imitant perfectament la seva lletra.

Quan va tornar la professora ens va trobar dretes mirant el pati per la finestra. Ja podeu baixar, nenes. La propera vegada ho copiareu tot cent cops.

Vam sortir de pressa de la classe, agafades de la mà i somrient, segurament jo més que ella ja que pensava en totes les llaminadures que em compraria aquella tarda.

Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal: llengua de gat 

dissabte, 26 d’agost de 2017

EL CARRER FOSC (Un microrelat de David Dot)

El cotxe hauria atropellat la noia del vestit tubular de color marró amb farbalans pulverulents a partir de la cintura, si jo no l'hagués retinguda; i si el conductor, per la seva part, no hagués frenat a temps. Ara es recupera de l'ensurt, asseguda a la vorera, amb les cames estirades i l'esquena repenjada a la paret. Està molt pàl·lida. El conductor implicat, que ha aparcat el vehicle, sense deturar-ne el motor, uns dos metres enllà del punt exacte de l'accident, sembla que ha vingut a interessar-se per l'estat de la transeünt afectada; però les intencions són unes altres. Sense dir una paraula, el desconegut allarga el braç i engrapa el collaret que havia restat al descobert quan jo havia afluixat el fulard i havia desbotonat un botó de l'abric de la noia. També li arrabassa dos anells. Estupefacte, aquesta vegada trigo a reaccionar. Em poso dempeus massa tard, quan l'home tanca d'un cop contundent la porta del vehicle i arrenca. No he pogut retenir-ne la matrícula ni tampoc us el sabria descriure. Gairebé atònit, prefereixo concentrar-me en les atencions de socors. Tan sols han passat trenta segons, però m'adono que algú ha tingut temps de prendre-li la bossa de mà, l'abric i fins i tot les botes. No sé dir-vos si, abans d'aquesta segona acció rapaç, la noia duia arracades. Un vianant que fuig carrer amunt i la certesa que algú s'ha escapolit davant meu, rere un portal del mateix carrer, són la resposta. Estic esfereït. Molt a poc a poc, comença a tornar en si. I, malgrat tot el que està succeint, dedico uns segons a contemplar-la. És una dona preciosa, formosa, jove i de cuixes perfectes. Ara estic embadalit. La despullo i tot seguit no dubto en anar a llençar la roba al contenidor del carreró. Quan retorno al punt on s'ha esdevingut l'accident, tal com havia previst, la noia, que ha recuperat la consciència, accepta trasbalsada la meva oportuna gavardina per cobrir-se de la nuesa dels males ànimes que la deuen haver assaltat... Faig cara de circumstàncies, em mostro perplex, comprensiu, actuo com si fos la primera vegada que trepitgés aquest lloc indigne.

Microrelat guanyador del 5è Concurs NegrOliva de microrelats negres organitzat per la Biblioteca Joan Oliva Milà de Vilanova i la Geltrú 2017.

David Dot (Vilafranca del Penedès, 1971). Llicenciat en Biologia.

dimarts, 22 d’agost de 2017

UN ENDARRERIMENT CONGÈNIT (Un microrelat de Joaquim Carbó)

Va fer anar els pares de bòlit quan tenia un any i mig i el psicòleg va descobrir que arrossegava un retard de mesos. L'aplicació d'una teràpia adequada amb converses i reforçants no el posà mai més al corrent. Els queixals del seny, la primera pulsió nocturna, el primer petó... A tot s'incorporava amb un retard de dos mesos en relació als companys. Amb el temps la cosa s'agreujà: es va casar amb una noia que estava de sis mesos i es va morir dos anys després del que li pronosticava una carta astral que li havia costat un ull de la cara.

Microrelat inclòs a El jardí de Lil·liput (Pagès editors, 1994)

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és autor d’un centenar de llibres, entre obres per a nois i noies i per públic adult. Redactor de la revista Cavall fort i membre del col·lectiu Ofèlia Dracs. Va guanyar el premi Víctor Català per Solucions provisionals (1965) i va ser finalista del Sant Jordi amb Els orangutans (1966). Entre els seus llibres de microrelats cal destacar Bonsais de paper (Edi-Liber 1993) i El jardí de Lil·liput (Pagès editors, 1994)

divendres, 18 d’agost de 2017

LLIBRES QUE MAI NO ESCRIURÉ (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

He decidit deixar d’escriure. No és que vagi escàs d’idees o que la inspiració m’hagi abandonat; no passo per una crisi personal ni he patit cap daltabaix emocional o físic; tampoc la falta de temps és el motiu la meva decisió. No: no escriuré mai més perquè els meus textos desvetllen massa enveges.

Els meus enemics, declarats o clandestins, es compten per centenars. Alguns es disfressen d’admiradors i m’afalaguen; però els somriures postissos i els elogis massa emfàtics i insistents els desemmascaren. Altres declaren obertament —i afablement— que m’envegen (una «enveja sana», puntualitzen, com si existís una forma d’enveja que no fos malaltissa); a aquests els traeix la curiositat per esbrinar d’on trec les idees, si he assistit a tallers d’escriptura, a quines hores del dia escric, què llegeixo: no em negareu que no és sospitosa tanta tafaneria! Als qui no dissimulen la tírria, només puc estar-los agraït: són els adversaris més fàcils de combatre.

L’enginy de la meva prosa indigna els col·legues perquè posa en evidència les seves limitacions i mancances. Inconvenients de la genialitat. Jo no puc fer-hi res. Però darrerament, quan assisteixo a actes literaris o vaig a recollir algun premi, ho faig encongit i tremolós: temo la ganivetada al costellam, la garrotada fatal al clatell o —els dies que tendeixo al melodrama d’inspiració magnicida— el tret precís disparat amb mira telescòpica que em travessa el pit. I he tingut més d’un ensurt en confondre un cop afectuós a l’espatlla amb una agressió.

Per tot plegat he decidit deixar d’escriure. Vull viure tranquil. Per a la posteritat deixo inacabat un relat detectivesc que hauria rosegat d’enveja a Chandler, cent tretze pàgines d’una novel·la sobre peripècies marítimes que hauria deixat bocabadat a Conrad, un recull de contes que farien ombra als de Txèkhov i l’esbós d’una obra experimental que competiria amb Joyce i que hauria merescut les seves lloances carregades de gelosia. I encara que l’enveja dels difunts sigui innòcua, aquests llibres mai no els escriuré.

Il·lustra el microrelat Duelo a garrotazos de Francisco de Goya.

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Temenos, 2015) i Polpa (Males Herbes, 2016).

dilluns, 14 d’agost de 2017

QUANTITATS (Un microrelat de Maribel Gutiérrez)

Mai no m’han agradat els excessos. Menjo poc. Dormo poc. Llegeixo poc. Camino poc... i —perdoneu l’expressió— també follo poc. Vaig néixer al febrer, el mes més curt de l’any. Sóc fill únic i els amics, els puc comptar amb els dits d’una mà. Sempre parlo de la meva parella com la meva mitja taronja. Hi crec molt en allò de “Al pot petit, hi ha la bona confitura”, encara que alguns diguin que “En el gran n’hi ha més”.

Sóc partidari de dir que tinc un parell de coses que no pas dues. M’agraden les reunions en què som quatre gats, i fer les coses en un tres i no-res. Quan em confien un secret, no dic mai ni mitja paraula. En fer vint-i-cinc anys, vaig celebrar el meu quart de segle i, esclar, als cinquanta declarava, cofoi, que ja en tenia mig.

Tanmateix, avui, al despatx del cap del Servei d’oncologia, he agraït sentir que em resten cent vuitanta-dos dies i dotze hores de vida.

Il·lustra el microrelat una imatge de Ryan McVay

Maribel Gutiérrez (Granollers, 1967) és llicenciada en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona i Màster en Pertorbacions del llenguatge i l’audició per la mateixa universitat. És cofundadora i una de les veus principals del projecte EnVeuAlta, per escoltar literatura. La seva passió pel món de la veu, la va portar fa un anys a iniciar-se en el món del doblatge i col·laborar, de manera amateur, en diversos programes a Ràdio Silenci, emissora municipal de La Garriga (Vallès Oriental). Recentment, el seu relat Còdols ha resultat finalista en el concurs de narrativa breu 2017 convocat pel diari El9Nou. Quantitats és el seu primer microrelat.

dijous, 10 d’agost de 2017

MOLT MÉS QUE AMISTAT (Un microrelat de Vicent Terol)

Quan vaig veure a la pantalla la sol·licitud d'amistat d'Ignasi, em vaig emocionar. Amb llàgrimes als ulls, de seguida la vaig acceptar. Ens havíem estimat tant en vida...


Vicent Terol (Xàtiva) és mestre de primària. Ha publicat Capsa de bombons, Editorial El Toll, el seu primer recull de microrelats. Anteriorment, havien aparegut alguns contes seus en revistes i llibres amb seleccions de finalistes de concursos. És coautor del blog Microfragments, on es fusiona la fotografia i la minificció. També col·labora, amb articles, en la revista literària Doll de Tinta. Recentment, va guanyar el concurs de microrelats Primavera musical, organitzat per la Biblioteca de Pallejà, amb el conte Translació de l’amor.

dimarts, 8 d’agost de 2017

diumenge, 6 d’agost de 2017

ESTÚPID (Un microrelat de Lluís Gil)

Un home mira atentament com el seu gos es pixa damunt d’una sàlvia en un jardí públic. Sabut és que els pixats de gos maten les plantes, les flors, la gespa... Era una sàlvia magnífica. Roig intens. Preciosa.

La cagarada d’un gos la reculls: la llences a una paperera, te la pots endur a casa, la pots donar a un vianant... però la pixarada d’un gos com te l’enduus?

Li suggereixo que s’emporti la sàlvia a casa, que la posi damunt la taula de la sala d’estar i que la vagi observant.

—Veurà com, de mica en mica, es panseix i finalment mor —li he etzibat.

M’ha mirat amb cara d’estúpid. S’ha quedat igual!

La fotografia és de Johan Van Esch

Lluís Gil. Coordinador del Punt de lectura Sant Narcís. Vocal de promoció de la lectura - A.V. Sant Narcís. Creador dels Premis Literaris de Sant Narcís. Conductor d'un Club de lectura. Creador del Club d'Escriptura de l'Aula d'Escriptura a Girona. 74 anys