divendres, 21 de juliol de 2017

OCI I NEGOCI (Un microrelat de David Vila i Ros)

Diuen que el primer cop que saltes amb paracaigudes fa molta impressió, però que el segon ja ho gaudeixes plenament. Per això, quan vaig anar a informar-me'n, vaig demanar de passar directament al segona salt. I per increïble que us pugui semblar, em van dir que no. Francament, amb tan poques ganes de satisfer el client, no m'estranya que molts negocis acabin tancant.

Microrelat inclòs al recull Roba estesa (Voliana, 2017)

David Vila i Ros compagina la narrativa i l'assaig sociolingüístic, els muntatges escènics per reivindicar el conte i les conferències i tallers per fomentar l'ús del català. És autor dels reculls de contes Ni ase ni bèstia (La busca, 2010) i Verba, non facta (Voliana, 2014) i acaba de publicar Roba estesa (Voliana). El podeu llegir al blog Malgrat la boira.


dilluns, 17 de juliol de 2017

TALA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El dia que es van conèixer, ella va consultar l’horòscop del diari: «Avui trobaràs l’home de la teva vida». La margarita desfullada confirmava el dictamen: «M’estima». El tarot no va oferir dubtes: mostrava la carta dels enamorats.

En l’escorça d’un arbre, van gravar els seus noms separats per un cor amb una fletxa travessada. Poc després, al bosc van construir-hi una urbanització: allò els hauria d'haver servit de presagi.

Microrelat inclòs al recull Les mil i una (Témenos, 2015)

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Temenos, 2015) i Polpa (Males Herbes, 2016).

dijous, 13 de juliol de 2017

EL SENYAL CONVINGUT (Un microrelat de Pere Herrero)

Cap al vespre, el comando especial d’assalt baixa de les muntanyes fins la vall, amb l’objectiu d’atacar per sorpresa una posició enemiga. Fortament armats, els soldats s’obren pas en el boscatge, precedits a certa distància pel caporal Birdy, un expert en imitar el cant de les aus, encarregat d’establir una posició avançada de guaita. Després de comprovar que hi ha via lliure per l’atac, el caporal Birdy tanca les mans al voltant de la boca, tensa els llavis i emet el gemec profund i lamentós de la femella de mussol en zel. És el senyal convingut. Però aleshores, des de dalt d’una branca, un mussol mascle, atret pel plor de la femella, respon al reclam sexual amb un vigorós entusiasme. El caporal Birdy es queda perplex i els soldats deixen d’avançar, confusos davant la duplicitat de missatges el significat global dels quals els genera un mar de dubtes. Passen les hores, de mica en mica transcorre la matinada. La fosca flassada de la nit va canviant de color, a mesura que apareixen arreu les primeres gotes de rosada. A l’alba, que arriba envoltada per la boira, els membres del comando, tendrament arraulits entre l’herba, encara esperen instruccions, mentre el mussol i el caporal Birdy mai no acaben de parlar de les seves coses.

Microrelat inclòs al llibre Los días hábiles. La traducció és de l'autor.

Pere Herrero (Badalona, 1953) resideix a Castellar del Vallès i escriu microrelats des del 2006. Ha publicat textos en diverses antologies, com “Velas al viento, los microrrelatos de La nave de los locos” (Cuadernos del Vigía, 2010) i “De antología, la logia del microrrelato” (Talentura, 2013). En solitari, és autor de “Los días hábiles” (SERIAL Ediciones, 2016). Alguns dels seus relats han estat premiats en diversos concursos literaris. Manté (en estat d’hibernació) la seva bitàcola “Humor mío” (http://humormio.blogspot.com) dedicada al microrelat d’humor.

diumenge, 9 de juliol de 2017

LA PISCINA (Un microrelat de Pau Miquel)


No deu pas recordar tots aquells anys de trista funcionària ni la pila d’il•lusions juvenils que acabaria com la torre de Babel. I encara menys deu recordar quan els pares la duien a la piscina i com ella i totes les amigues de l’escola s’hi llançaven, hi xisclaven d’alegria, s’esquitxaven les unes a les altres sense deixar de riure i eren plenes de gràcia.

I que potser recorda els dos fills tan avars que tenia? O la filla hipòcrita fins al moll de l’os? No ho crec pas. Ara quan surt de la piscina amb el cos adormit i encarcarat pel fred, esquitxant sense voler els altres, ja no recorda res, ni res en sap dels qui començaran una pràctica de dissecció amb ella.

Microrelat guanyador del Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca 2016-17 de Barberà del Vallès.

Pau Miquel. He passat per l’Obrador de la Sala Beckett i he escrit unes quantes obres de teatre. Actualment m’interesso també en diversos gèneres de prosa, sobretot en aquells que es troben entre la ficció i el documental.

dimecres, 5 de juliol de 2017

MIRALL (Un microrelat de Carles Castell Puig)

S’asseuen al meu davant. El noi —texans, samarreta, cabell curt— vincla el cos endavant, gira el coll cap a la finestra del tren i resta abstret. Ella —més gran, atractiva—  li fa una mirada ràpida i es posa a llegir.

Passats uns segons, el xicot inicia un balanceig que de seguida acompanya de forts gemecs. La noia estén la mà fins col·locar-la sobre el seu braç i li mormola eh, eh, va, va. Ell va aturant el moviment fins que torna a quedar-se embadalit. Un minut més tard, s’inicia de nou el cicle.

A mesura que contemplo com es va repetint l’escena, la seva conducta em va hipnotitzant. A la fi, comparteixo amb ell l’amenaça de les imatges que es formen a la finestra, la por que enrigideix tot el cos, l’angoixa que s’estén fins envair totes les vísceres i la convulsió final del cervell, que provoca l’embogiment i desferma la descàrrega incontrolable.

Sense adonar-me’n, l’ansietat i l’opressió també em tenallen a mi i acabo reproduint els moviments del noi. Em sumo als seus vaivens, primer, i al seu vagit, després, per acabar esclatant en un esgarip espantós que em capbussa en les tenebres. Llavors, la dona que tinc al meu costat m’amanyaga i em calma amb el seu eh, eh, va, va.

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu últim llibre és Relacions molt relatives (Voliana, 2014), finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013.


dissabte, 1 de juliol de 2017

L'ABELLA I LA BÈSTIA (Un microrelat de Maria Cirera)

Cada dia l’esperava a la sortida de la feina. Mai no li deia res, però se la mirava amb el moc penjant, els peus girats, les mans premudes, l’expressió de l’esguerrat. Ella passava de llarg: en el repicar de talons, la seguretat; en la cabellera estirada, l’altivesa; en l’hàlit de perfum, la impermeabilitat. Vint metres, de la feina al cotxe, que recorria sabent-se observada sense haver gosat comprovar-ho mai. Pujava al cotxe i respirava alleujada. El fàstic, el temor i alguna cosa d’inexplicable li acceleraven el pols i les idees. «I si mai s’atreveix a declarar-me el seu amor d’idiota?».

El dia de Sant Jordi veu una rosa, els pètals a punt d’esberlar-se entre la força de les seves mans. Els talons es descompassen, la cabellera perd rigidesa, el perfum de la rosa ho emplena tot. Arriba al cotxe amb el bleix entretallat. Se sent salvada.

Pel retrovisor veu l’esguerrat com dóna la flor a la portera. La noia surt sempre darrere seu després de tancar-ho tot. Les galtes se li encenen, un dolor punyent se li clava al torç. La fiblada d’una abella.

Microrelat inclòs al recull Puces i altres picorsque acaba de publicar Témenos Edicions