dimarts, 19 de setembre de 2017

PLATGES MÉS LLUNYANES (Un microrelat de David Arnau)

L’estiu abandonava, vençut, les cambres blanques, i l’Anna va entrar al bany i es va despullar, cerimoniosament, de sal i petxines. Nua sota la dutxa, mussitava cançons de sirena mentre s’esbandia les onades.

L’escuma del sabó encara feia olor de sorra i mar quan va decidir escolar-se, fugir, cercar nous blaus.

Va tancar els ulls, va plegar els braços sobre el pit i es va deixar caure desguàs avall com ho faria una gota, un miler de gotes. I en el vertigen laberíntic de les canonades va sentir la fúria de la tramuntana i el silenci roig de tants capvespres.

Va sospirar. Les onades trencaven en platges més llunyanes.

Llavors, d’improvís, algú va obrir l’aixeta, i aquella inoportuna pluja de tardor li va dur a la boca un reglot de pells de cera i de maletes buides.

L’estiu abandonava, vençut, totes les cambres blanques.

David Arnau (Barcelona, 1964) és empordanès de cor, filòleg de carrera i microescriptor de vocació. Fa de lingüista de doblatge i cinema des de 1987, i ha supervisat els guions de més de 1.500 pel·lícules. També és professor de l’Escola Catalana de Doblatge. Ha guanyat un parell de premis menors amb els seus “Microcontes per a nens...”, que publica regularment al seu blog “Avui tampoc trauré la pols”.



divendres, 15 de setembre de 2017

FOSCOR (Un microrelat de Nikos Khuliaràs)

Durant cinquanta-cinc anys ben bons, entre el miler d'homes que van viure —van menjar, van caminar, es van enamorar i van dormir— a la regió que va des dels camps de Bafra fins a dalt a la frontera amb Albània, no es va trobar mai ningú que estigués emparentat —ni que fos una mica— de cos o d'esperit amb en Geràsimos Gremos.

L'única relació que va aconseguir tenir en la seva vida l'anomenat Capità Tenalles va ser amb la vaca d'en Fotakis Dranas: aquella vaca blanca, amb taques marronoses, que pasturava l'herba del seu amo al costat del llac.

I va ser aquesta mateixa vaca que el va tornar a enviar a la foscor, a en Geràsimos Gremos, amb una sola coça que li va enganxar els òrgans genitals desprotegits l'estiu del 1963: la tarda del 17 d'agost.

Microrelat inclòs al recull L'altra meitat que acaba de publicar Males Herbes. La traducció és de Mercè Guitart.

Nikos Khuliaràs (1940-2015) va néixer a Ioànnina, Grècia. Fou poeta, escriptor, escultor, pintor i músic. Es llicencià en Belles Arts i, a banda de la seva reconeguda faceta literària, fou un dels pintors més importants de Grècia. Publicà una quinzena de llibres, entre novel·les, llibres de relats i poesia. Alguns dels seus relats es van publicar en revistes i diaris, i s'han traduït al francès, a l'anglès, al suec i a l'alemany. El 2007 va ser guardonat per l'Acadèmia d'Atenes pel conjunt de la seva obra.

dilluns, 11 de setembre de 2017

EL DIA DE LA INDEPENDÈNCIA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Un matí, el meu braç dret va declarar-me la independència. La primera manifestació de rebel·lia va ser bufetejar la meva dona. En veure que ella em mirava des de les tenebres lleganyoses del son, desconcertada i amb un pòmul inflat, em vaig vestir ràpidament i, per evitar que el braç persistís en l’agressió, vaig marxar cap a l’oficina.

Va ser un dia terrible: el braç es disparava endavant i amb el puny clos anava a buscar els morros del conserge o l’estómac del comptable; les natges de les secretàries eren pessigades i amanyagades; vaig ficar un dit a l’ull d’un client i a un altre li vaig estirar els cabells. Jo, incapaç d’impedir els atacs, em desfeia en excuses. També em vaig sorprendre en actituds indecoroses: un índex ben entaforat al nas o furgant l’orella, els dits gratant-me insistentment una aixella o l’engonal, com un simi. Quan el director em va convocar al despatx per demanar-me explicacions, vaig veure, horroritzat, que la meva mà dreta engrapava l’estatueta de Lladró que presidia la taula i l’estavellava contra la calba de l’home.

Vaig fugir. Mentre corria, la mà sacsejava un martell —d’on coi l’havia tret?— i anava colpejant tot allò que trobava pel camí: pantalles d’ordinador, arxivadors, impressores, portes, parets. Volia marxar ben lluny però no vaig poder atènyer el carrer: els de seguretat em barraven el pas i vaig ser un espectador més del combat que lliuraven les porres dels guàrdies contra el meu braç revoltat. Finalment, me’l va immobilitzar a l’esquena. Hauria volgut felicitar al meu repressor amb un «Bona feina, agent!», però una patacada em va estabornir. No havia estat cap guàrdia: quan vaig recuperar el coneixement, em van informar de la insurrecció del meu braç esquerre.

El boxejador de la fotografia és Vladimir Nabokov.

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Temenos, 2015) i Polpa (Males Herbes, 2016). El seu proper llibre, La biblioteca fantasma, sortirà a Males Herbes el mes de gener.

dijous, 7 de setembre de 2017

ARA (Un microrelat de Miracle Sala)

Vaig caminar fins al bar de sempre, deixant-me besar pel sol tardorenc, i vaig triar una de les taules de fora. Feia un dia per no quedar-se a dins. Vaig demanar una tassa de llet amb galetes. Era un esmorzar poc habitual per a una dona madura, però aquell dia volia recordar el gust de quan s’és un nen i es descobreix el món. Volia mirar les coses des dels forats que feia la llet a les maries i vaig veure el nou veí de l’àtic. Havíem coincidit algun cop a l’ascensor però no ens havíem dit res. Era tan guapo que em costava tenir el cap dret al seu costat. Tenia por d’aixecar els ulls i trobar-me’ls allà mateix i no saber què fer-ne. Vistos des dels forats de les galetes no feien tanta impressió. M’agradaria parlar amb tu, quan t’aniria bé? Em va agradar la seva veu. Ara, vaig fer-li llençant la galeta dins la llet. Llavors va agafar una cadira i va estendre el diari que portava damunt la taula. Doncs va, que aquí tenim tema per estona: tu per on comences, pel davant o pel darrere?

Microrelat guanyador del Concurs de microrelats convocat pel diari Ara, per celebrar el seu número 1000 (#Ara1000diaris) el Setembre de 2013.

Miracle Sala i Farré (Santa Maria d’Oló, 1967) és filòloga clàssica i viu a Girona, on cada mes, des de fa quinze anys, comparteix tertúlies literàries amb un grup d’amics escriptors. Té contes publicats en volums col·lectius, diaris, revistes i webs literaris. Ha estat guardonada, com a finalista o guanyadora, en nombrosos certàmens de relat curt. El més important fins ara és el II Premi Món Rural de Narrativa, amb el recull de contes La força de les paraules (Cossetània, octubre 2017).

diumenge, 3 de setembre de 2017

LES MUSES (Un microrelat d'Arantza Portabales)

No havia vist plorar la meva mare fins al dia en què el meu pare va morir. Hi ha quelcom colpidor i antinatural en el plor d’una mare. Hom no sap com donar-li consol.

Mon pare va morir un dilluns de matinada. Va allargar la mà i va agafar la de la mare amb tanta força que li va trencar cadascun dels vint-i-set ossos. Si li demanes a ma mare quin és el soroll de la mort, et dirà que s’assembla molt a un esclafit de palles seques. Ella, com va poder, es va alliberar de la mà erta del pare. Després es va aixecar, es va rentar i es va vestir de dol rigorós. Al meu pare el van vetllar a la biblioteca, envoltat de tota la seva obra: dotze novel·les, un llibre de contes i tres assajos.

Elles van arribar cap al vespre. Altes, belles i subtilment transparents. Així és com les recordo. La més gran de totes s’apropà a donar-nos el condol. La mare, que havia esperat aquest moment durant tota la seva vida, va alçar la mà sana i li va clavar una bufetada: «Ara és només per a mi», va dir. Les muses, respectuoses, van fer-se enrere en silenci. De sobte, els seus ulls daurats es van fixar en mi de manera unànime. Vaig sentir les seves veus que xiuxiuejaven. La més petita de totes se’m va acostar i em va mirar als ulls fixament.

Va ser llavors quan la meva mare, totalment vençuda, es va posar a plorar.

La versió original en castellà d'aquest microrelat va guanyar la 6a edició del Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès 2016-17. La traducció és de Pere Herrero.

Arantza Portabales Santomé (San Sebastián 1973). Autora del llibre de microrelats "A Celeste la compré en un rastrillo" (Editorial. Zaera Silvar. Bululú). La seva primera novel·la, en gallec, "Sobrevivindo" va guanyar el "XV Premio de Novela por entregas de  La Voz de Galicia" i va ser publicada per l'Editorial Galaxia. El 2017 va guanyar la XVIII edició del certamen de Narració Breu de la UNED amb el relat "Circular C1: Cuatro Caminos-Embajadores".  També ha participat en diversos llibres col·lectius de microrelat "40 plumas y pico”, “Las Palabras Contadas” “Lectures d’Espagne. Volumen 2”, “Cincuentos”, “Microvuelos” “Un tiempo breve” i “Escribo 3”. El seu relat “Sábado carnívoro” ha estat traduït i publicat per la revista de microficció: “Short fiction: Awful plumage”. El mes que ve Editorial Galaxia publicarà la segona novel·la en gallec "Deixe a súa mensaxe despois do sinal".