Tenia vuit anys i ja en feia dos que se m'havia
manifestat la vocació científica. Concretament, “una vocació naturalista que
suposa per al subjecte que la posseeix un gran amor i una gran admiració envers
tot tipus d'animals, a més d'un gran desig de crear-hi –i mantenir-hi– lligams de
naturalesa afectivoemocional”, segons el psicòleg, que va explicar el meu cas
als pares. El pare de seguida ho va entendre. Però la mare no. A ell sempre li havien
agradat els animals i ella mai no li'n va deixar tenir cap a casa. Només un
camaleó inofensiu que, rere els vidres, enmig de troncs petits i fulles resseques,
de tant en tant es camuflava i em mirava amb ulls d'al·lucinat, els mateixos
que encara em miren ara quan, cada matí, tanco els meus i ja no veig la bata
bruta, pudenta i esquitxada sempre de sang, sinó un camaleó neguitós, panxa
enlaire i moviments bruscos, dins la mà d'un nen de vuit anys i a l'altra mà un
ganivet de cuina –el preferit de la mare– que es passeja pel ventre de
l'animal, lent, amunt i avall, amunt i avall, sense pressa, fins que hi penetra
com l'ullal en la pell i l'esparraca, i, tripes en mà i rèptil a terra, els
intestins semblen un manyoc de serps petites, minúscules, que canvien de color,
mentre vaques escorxades penjades de cap per avall passen, com cada matí, una
rere l'altra davant meu, en filera, nues, monòtones, lentes...
Microrelat inclòs al recull Fauna animal (El Cep i la Nansa, 2011)
Damià Bardera Poch (Girona, 1982)
és llicenciat en Filosofia. És autor d'"el penúltim vòmit" (Viena
Edicions, 2008), Premi Marià Manent de Poesia, "i alguns contes per
llegir-los d'amagat" (El cep i la Nansa, 2010), "fauna animal"
(El cep i la Nansa, 2011), "els homes del sac" (El cep i la Nansa,
2012) i "els nens del sac" (El cep i la Nansa, 2014).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada