dimarts, 28 d’agost del 2012

JECKYLL I HYDE (Un microrelat estiuenc d’Anna Maria Villalonga)

Era un home tranquil, treballador, educat. Els seus veïns el consideraven una persona de confiança i un ciutadà exemplar. Ajudava les velletes a creuar el carrer, reciclava la brossa i mai no aparcava en places prohibides. Fins i tot feia de voluntari en una associació que tenia cura dels jardins del barri.

Ningú no coneixia la seva transformació estiuenca, ni tampoc sabien que guardava l’arma letal dins d’un armari de la cuina. En la intimitat de casa seva, així que arrencava el mes de juliol, l’home es lliurava com un boig al més gran dels plaers. Aconseguia ser allò que havia desitjat sempre. Un serial killer. Un despietat assassí en sèrie. 


Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. Fa crítica de cinema a la revista La lluna en un cove” i a “D’un roig encès”. Publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Edita tres blocs: “El fil d’Ariadna” (temes literaris, poètics, lingüístics), “El racó de l’Anna” (cinema) i “A l’ombra del crim” (novel·la negra, intriga, terror).

diumenge, 26 d’agost del 2012

AMALTEA DE MAR (O L’ILLOT SENSE CRISI) (Un microrelat estiuenc de Susana Camps)


Al carrer de les vacances és sempre estiu. Els turistes el recorren amb parsimònia. Es paren a mirar aparadors de roba i d’immobles inversemblants. L’orxateria munta gelats de colors que es desborden pel carrer. Molta gent fa cua a la farmàcia. L’olor dels plats combinats s’escampa temptadorament des de taules presidides per sangria. Vol sopar?, pregunta el cambrer. Un nen plora, arrencat del cotxe mecànic que ja no el sacseja; tres persones fan rasca-rasca al quiosc de l’ONCE.

És sempre estiu i els jubilats de color tabac miren les cames de les estrangeres. Els hotels organitzen balls després de sopar. Les noies compren una polsera a la botiga de les xancletes i els seus xicots, encara en banyador i ulleres de sol, trien la millor discoteca d’Amaltea.

Hi ha un gran parc d’atraccions a l’entrada del carrer. És ple famílies de qualsevol nacionalitat. S’enfilen a la muntanya russa, al vaixell misteriós, a l’inflable gegant, però fa anys que els de més èxit són els llits elàstics amb gomes propulsores. Els nens es posen l’arnès i salten fins el cel. M’ha dit el noi que les maneja que n’hi ha que ja no tornen a baixar. Es queden per sempre suspesos sobre el carrer de les vacances: contemplen l’estiu perenne i saben que ningú no és el de sempre, tot i que són tots sempre el mateix.


La il·lustració és de Michael Warren.

Susana Camps va néixer a Barcelona, va estudiar Filologia i es va doctorar en Traducció. Ha publicat relats, crítiques literàries, la novel·la “El sueño robado” (Montesinos), l’assaig “La literatura fantástica y la fantasía” (Mondadori) i un llibre sobre aspectes tipobibliogràfics del Tirant lo Blanch. Té inèdit un llibre de microrelats per al qual li agradaria trobar un bon editor.

divendres, 24 d’agost del 2012

L’ESTIU (Un microrelat estiuenc de Judit Pujadó)


Per a en Roger Mas

Avui la poesia i jo hem baixat juntes dins del cotxe. Jo conduïa, ella se m’asseia al costat. Em feia sentir tan bé! Me la mirava. Emergia de l’aparell i rebotia contra el vent veloç de les finestres obertes. Vencia el color dels gira-sols gelats, una llum d’albada, l’olor de l’estiu nou nat. A estones l’escoltava. Em sacsejava. Com si m’acabés d’empassar un sobre de gasosa i em bullís l’estómac. Una escalfor picant, d’excitació. D’amor sense interrompre. De somni revaluat. Després ens recitàvem juntes. Ella i jo, alhora, una sola veu travessant les rodes dels camions exòtics, dels cotxes inventats. I no sé quan era més feliç!

Més tard m’he perdut. Les carreteres se m’han confós i els paisatges s’han rebregat. El nou era més bell que el que acabava de deixar. I m’he tornat a perdre. Només volia perdre’m. I escoltar els versos que em passaven pel cervell sense interrupcions. Quan he tornat, he vist el cap cot dels gira-sols secs, exhausts de llum. L’estiu ha passat, en una estrofa.


Il·lustra el microrelat "Vista de Port Samson" de Georges Seurat, 1885

Judit Pujadó Puigdomènech, va néixer el 1968. És llicenciada en història per la UB. Ha publicat diversos llibres sobre els refugis antiaeris de la Guerra Civil, i els llibres “Nit de Reis, les cavalcades a Barcelona” i “Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines”. Ha estat codirectora de l’audiovisual “La ciutat foradada” i ha escrit textos per diverses obres musicals. Coautora de “Planeta ESO” (Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira) i “30, 40 l'Edat Amarganta”. Ha publicat les novel·les: “Dones absents”, “El límit de Roche” i “Les edats perdudes” (Finalista del Premi Llibreter 2009). Cofundadora d'Edicions Sidillà, acaba de publicar “Tombes i lletres”, i és autora de la major part de les fotografies. Com a periodista treballa per mitjans com la Revista de Girona, el Diari de Girona i La Vanguardia www.juditpujado.cat

dimecres, 22 d’agost del 2012

ABSTINÈNCIES PERILLOSES (Un microrelat estiuenc de Mercè Bellfort)


Acaba de carregar les maletes al maleter del tot terreny. La pròpia, més que l’apropiada, les de la dona i les dels tres fills. Per endavant, dues setmanes de vacances a la muntanya. S’ha proposat atendre’ls a tots, i a jornada completa, de dia i de nit, si cal. Serà condescendent, pacient, atent amb tota la família; i mantindrà una fidelitat absoluta amb la seva muller, que per això li ha fet deixar a casa el mòbil, el portàtil, i altres enginys perillosos, segons ella, relacionats amb les noves tecnologies, que t’atrapen i et fan caure en un gran parany a la primera de canvi.

Passen els primers dies, i els símptomes d’abstinència comencen a reflectir-se en el rostre del pare de família nombrosa i espòs amb vint-i-quatre anys de casat a l’espatlla. Tot es precipita: l’home mostra una activitat descontrolada a la musculatura; els ulls parlen per si sols. De fet, no paren d’obrir-se i de tancar-se a una velocitat esfereïdora. I les ganyotes, i les constants sacsejades de coll...  Fa basarda veure’l.

Dins la llitera de l’ambulància que el porta a l’hospital provincial més proper a aquell poblet muntanyenc allunyat de la urbs fa balanç, malgrat la incomoditat de la situació, dels darrers dies amb els seus. Només ell sap que els tics incessants que han aparegut responen a unes mancances, a unes necessitats vitals que sols poden comprendre aquells que, com ell, es troben en les mateixes circumstàncies: abstinència total i absoluta de les gratificants TICS.


El microrelat és il·lustrat per "El desesperat" de Gustave Coubert, 1843-45

Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa tres anys que publica els seus relats al web “Relats en Català”. Tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009). Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència. 

dilluns, 20 d’agost del 2012

FOTOGRAFIA (Un microrelat estiuenc de Víctor Lorenzo)


S’acosta un turista i em posa a les mans el trasto que duu penjat del coll. De poc serveix balbotejar un disculpi, es que jo no tinc gaire pràctica, perquè ell retrocedeix unes passes, es posa davant de la catedral i amb un accent que no aconsegueixo ubicar em diu dispari, sisplau, mentre s’arregla els cabells i les celles. Li ordeno que es mogui un parell de passes a la dreta, per no tapar l’escalinata, apunto, somriu, i disparo tres cops, per assegurar-me’n. M’apropo al turista, que jeu a terra amb tres forats al pit, i li penjo l’arma al coll. No crec que oblidi mai aquesta imatge.


Il·ustra el microrelat "La cathédrale de Rouen à midi", de Claude Monet, 1894.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Codirector i redactor de “La Bultra”, revista cultural de les entitats de Balaguer. Cofundador i membre del comitè editorial de “Internacional Microcuentista”, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Publica els seus microrelats al bloc “Realidades para lelos”.

dissabte, 18 d’agost del 2012

L’HABITACIÓ? (Un microrelat estiuenc de Núria Pujolàs)


Era de vacances en aquell hotel de la costa. Em va sorprendre que tot just conèixer-lo em digués allò d’ensenyar-me l’habitació. Vaig tenir un flash-resum de les quatre pel·lícules porno que havia vist en la meva jove vida. El meu entrecuix es va marfondre en saber que era un iogui que volia impressionar-me amb la seva levitació.


Sóc filla de Can Saulo de Cànoves: aprenent de mare, dona, amiga i escriptora. Diuen que dec ser gestora cultural tot i que circumstancialment estic a l’atur. Llicenciada en Economia a la Universitat de Barcelona he treballat 13 anys a la Generalitat de Catalunya i un parell a l’Associació Pas i la Fundació Lluís Maria Xirinacs. M’apassiona escriure, llegir, anar al teatre, escoltar poesia i música (o les dues alhora), organitzar activitats culturals i estimar als qui estimo. El meu bloc: Miramelsmots

dijous, 16 d’agost del 2012

SIRENES (Un microrelat estiuenc de Mercè Bagaria)


Quan els ho vaig explicar, tret d’en Ferran, els meus amics no van creure ni una paraula, tot i que ja corria pel poble alguna història semblant a la meva. Em van dir que havia begut massa birres i que anava molt pet, que ho devia haver somiat, però jo n’estava segur que no havia estat un somni. Recordava que havia anat a nedar de matinada quan la mar era plàcida; l’aire, calmat; el cel, ben fosc, i arreu només hi havia silenci. Mentre feia el mort, deixant que la mar em gronxés, gaudint d’aquell instant perfecte, vaig pensar com m’agradaria anar fins l’illot que s’erigia enmig de la cala, fins aquell roquissar només a l’abast de gavines i de corbs marins, però quedava massa lluny fins i tot per a un nedador experimentat com jo. Però, llavors, del fons de les aigües va emergir un estol de bellíssimes sirenes. En vaig comptar vuit o nou, amb cabelleres llarguíssimes, de faccions delicades i sines que semblaven d’alabastre. Elles em van arrossegar fins l’illot i, un cop allí, m’acariciaren i em besaren. Quins dits tan fins! Quines llengües tan hàbils! Quins llavis tan dolços! El que no aconseguia recordar és com havia tornat a casa.

En Ferran, que era el més jove de la colla i també el més impressionable, va entestar-se a viure una experiència tan inaudita com la meva. D’ençà d’aquell dia, cada nit sortia a nedar. L’estiu s’exhauria de mica en mica i la trobada anhelada amb les sirenes no es produïa. És clar que l’obstinació d’en Ferran no tenia límits. Va ser així com va aconseguir una barqueta per anar fins a l’illot. Sempre he lamentat no haver-lo acompanyat aquella nit, perquè l’endemà la barqueta era buida i no hi havia rastre d’en Ferran. Guardacostes i bussejadors experts van buscar el meu amic durant dies i dies sense èxit.

Cada any, per acomiadar l’estiu, es fan focs d’artifici a la cala. Enmig de la celebració, en Ferran va sortir de l’aigua com si hi hagués anat a fer unes braçades per remullar-se. L’únic que recordava és que havia anat a parar al cau de les sirenes i que havia estat molt feliç. Ningú no el va creure, fins i tot jo mateix recelava de la certesa d’aquella explicació, tret del meu cosí Lluís, un adolescent barbamec que l’escoltava amb els ulls encesos, amb l’ànsia d’anar a la recerca de les sirenes escrita al rostre. Va ser llavors que vaig pensar que no és pas la fe allò que ens fa creure. No és la fe sinó el desig. I vaig saber que en Lluís no trigaria a veure les sirenes i que, després, dubtaria de la seva existència tal com feia jo mateix.


Il·lustra el microrelat "Gliding Mermaids" de Henry Pelissier (2010)

Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia.

dimarts, 14 d’agost del 2012

L’HOME INTRÈPID (Un microrelat estiuenc d’Eduard Ribera)


Va saltar fent un doble mortal impecable. No era un miratge: la piscina era buida.


Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions, i ha participat en volums col·lectius. Des de març de 2005 manté “L’Escriptori”, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. Recentment ha publicat “A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa 2009 i la novel·la breu “La vida assistida” (Premi “Ciutat de Mollerussa 2011”).

diumenge, 12 d’agost del 2012

ESTIU (Un microrelat estiuenc de Raquel Casas Agustí)


La nena es va fumar el darrer cigarret després d’enterrar el gat. Les seves amigues la miraven estranyades i una mica sorpreses per la sang freda que havia demostrat en recollir el gat del terra amb els seus bracets. Cap d’elles gosava tocar-lo, potser alguna s’atrevia a donar-li copets, només una mica, amb la punta del peu per comprovar que efectivament estava mort.

Eren les dotze del migdia i les quatre nenes passejaven els últims dies de vacances pel camp. Feia calor i cap d’elles parlava gaire. “Anem fins al riu a refrescar-nos”, va suggerir una; quan ja hi arribaven van veure una taca fosca arrambada a un arbre. Les quatre es van apropar lentament i de seguida van advertir que era un animalet. Fins que no van estar al seu costat no es van adonar que estava mort.

“Està mort?”, va preguntar una. I la nena que amagava un últim cigarret robat a la butxaca del vestit blanc es va ajupir, li va posar una mà sobre el ventre inflat i va dir que sí. “Què li haurà passat?”, va preguntar una altra. “Segurament haurà caigut de l’arbre”, va pensar una en veu alta. Les quatre van mirar a la vegada cap amunt, era un arbre molt alt. Es van quedar pensant uns minuts, no sabien què fer amb ell. Llavors, la nena del cigarret va dir “Hem d’enterrar-lo, no es pot quedar aquí podrint-se”. Totes van fer cara de fàstic perquè el gat estava rígid i alguns insectes molt menuts recorrien el seu cos. Però ella el va agafar i el va estrènyer contra el seu pit sense importar-li gens ni mica el tacte de pedra.

Van seguir fins al riu i a prop de la riba es van posar a cavar vuit mans petites. Van deixar-hi el gat a dins amb unes flors grogues que acabaven d’arrencar al costat del cap. I van començar a llançar-hi terra. Quan van acabar, van clavar dos pals lligats amb herbes en forma de creu sobre la terra remoguda i van deixar una pedra grisa al damunt dels palets perquè no s’escapessin amb el vent. Amb el vestit suat i les mans brutes de terra, la nena va treure el cigarret i els llumins. No era la primera vegada que la veien fumar. El va encendre i va dir “Ja està”.


Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal: http://llenguadegat.blogspot.com/

divendres, 10 d’agost del 2012

BON VENT I PLATJA NOVA (Un microrelat estiuenc de Joan Pinyol)


El nen, entre molts d’altres, feia giravoltar l’estel aprofitant un aire favorable a la platja. De sobte sentí com deixava de tocar la sorra amb els peus i com la platja, amb els altres nens encara més bocabadats, s’enxiquia cada vegada més i més. Després d’una estona a cavall dels núvols més baixos, notà com es mantenia en l’aire i com algú l’obligava a fer tombarelles aprofitant el vent. Allà a sota, a tocar de l’arena d’una altra platja d’una illa misteriosa, tot d’estels accionaven altres nens com ell que havien capturat a les platges dels homes i s’entretenien llarga estona. De seguida un d’aquests nens també voladors aprofità que l’estel que l’accionava s’estava mocant i el saludà submís entre grans rialles i glopades d’aire.


Microrelat inclòs al libre “Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna” (Setimig Edicions, 2001). La il·lustració és de Brett Rogers (www.beatcanvas.com)

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). El seu últim llibre és “Planeta Lluç” (Editorial Aire, 2012). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personal www.joanpinyol.net

dimecres, 8 d’agost del 2012

CREMAR LES NAUS (Un microrelat estiuenc de Josep M. Sansalvador)


“He cremat les naus per evitar la temptació de tornar enrere”, afirma convençut d’haver pres la decisió encertada. A partir d’aquest moment, només hi ha futur i el passat ja és irreversible. Sense possibilitat de tornar a refer el camí, ha esborrat qualsevol alternativa que no sigui fugir endavant. Com un modern Hernán Cortés, pensa que el seu acte és audaç, irresponsablement aventurer. “Cap altre estiu com aquest. Les naus són cremades. A partir d’ara, temps a venir”. I mentre els mossos l’emmanillen, contempla amb esperança les restes retorçades, fumejants sobre la sorra, dels patins de pedals de la platja.


"Nu a la platja"  Pablo Picasso, 1932

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc “De res,massa”.

DOS ANYS DE BONA CONFITURA: UNA MICROCELEBRACIÓ


Avui aquest bloc fa dos anyets! Dos anys de microrelats: 196 microrelats de 44 autors, per ser precisos. Fins aquí les estadístiques.

Ara els agraïments: moltes gràcies a tots els que cediu les vostres obres a aquest bloc! Sense la vostra col·laboració aquest petit bloc no tindria cap sentit. I gràcies als lectors, per seguir-nos tan fidelment!

I per acabar, el compromís: continuarem oferint-vos més mostres d’aquest gènere literari apassionant. Ja ho sabeu: cada quatre dies, un nou microrelat (tret de les ocasions especials, com el cicle que acabem d’encetar de “microrelats estiuencs”).

I llestos. Ho hauria volgut dir amb menys paraules però, com li va passar a Pascal, no he tingut temps!


dilluns, 6 d’agost del 2012

TEATRE AL CARRER (Un microrelat estiuenc de Josep Pastells)


La bullícia dels carrers, l’anar i venir de grups que criden mots incomprensibles però plens d’entusiasme, com una flamarada immensa en honor de les forces ancestrals, és potser el que més l’atrau d’aquesta fira. L’aire càlid de la nit acaricia actrius i actors sota la llum groga dels fanals mentre noves parelles tasten l’amor lluny dels focus com un element més d’un festival on els petons apressats es barregen amb càntics, balls i tot tipus d’espectacles. Acostumada a la fredor de Chicago i a la humitat del llac Michigan, Sharon descobreix un dolç incendi cremant-li la gola quan, duta per aquesta bogeria col·lectiva, comença a bramar amb el grup de companyes de pràctiques estiuenques de l’Erasmus que, com ella, han abandonat unes hores Barcelona per desplaçar-se a Tàrrega. Ja s’imaginava que això seria especial, però de cap manera hauria suposat que aterraria en un món on les disfresses de pallassos o esquelets conviuen en harmonia amb carruatges i vestimentes d’altres èpoques, ratpenats gegantins que executen cabrioles impossibles o batukades que no se sap si anuncien l’apocalipsi o la imminència d’una representació. Però el que més li agrada de tot plegat, a part del noi rossenc que fa estona que la segueix amb mirada de sàtir, és l’ambient de festa i alegria, els sorolls contagiosos i divertits, la pólvora i la pluja de confetis.

També és cert que hi ha obres, com la que acaben de veure d’un grup rus en què tots duien màscara, que mostren les vergonyes de la humanitat (la guerra, la fam) amb l’acidesa suficient per desfer el metall més dur, però ella prefereix quedar-se amb la màgia del teatre, la sensació que vida i ficció s’entrellacen en un viatge inacabable i ple de música, un recorregut on l’espai escènic ho és tot perquè tothom participa d’un esperit lúdic que alhora té més profunditat que la fosa abissal més fonda del planeta.

Per un moment, Sharon es deixa endur per la malenconia dels somnis perduts, pel record d’altres estius i de trobades i topades plenes de disbarats, però quan el noi rossenc es decideix a dir-li alguna cosa a cau d'orella (no pot entendre’l, hi ha massa cridòria) la visió dels seus ulls torrats fa que se li esbandeixi la tristor. Quasi sense adonar-se’n, enmig de la hilaritat provocada per quatre dones d’una companyia maltesa que improvisen un berenar campestre –amb cistell i manta inclosos– a l’escalinata d’una església, Sharon s’allunya de les companyes agafada de la mà del noi rossenc, que continua xiuxiuejant-li coses que no acaba d’entendre.

Li és ben igual, però. Ja fa estona que totes les fibres del seu cos vibren amb una dansa interna que li accelera els batecs del cor mentre sent que s’allunyen cada cop més de tots i de tothom, que la remor de fons, les veus i la gatzara es fonen amb cançons tan maques i antigues que, per primer cop des de fa molt de temps, es deixa dur per l’impuls de la passió. Pugen corrent unes escales. De sobte, es fa el silenci. S’aturen per mirar-se als ulls. No el coneix de res, aquest noi, ni tampoc és de les que es deixen seduir pel primer que apareix, però ja fa estona que ha entrat en un remolí d’excitació impossible d’aturar. L’enigmàtic desconegut li ressegueix els cabells en una carícia llarga i suau que, en arribar al coll, li fa posar pell de gallina.

Shanon juraria que sona música d’arpa. Sent que s’atura el temps, que la història comença allà mateix i en aquell precís instant, que tots els planetes s’han alineat en honor seu. Ruboritzada de plaer, tanca els ulls per apropar els llavis als del noi rossenc. Els tenen tan humits que es com si s’estiguessin bevent l’un a l’altre, com si les seves boques i llengües haguessin nascut per alimentar-se mútuament. El petó s’allarga ben bé dos minuts, en una exhibició de tendresa i energia només equiparable a la dels amants que se separen per sempre, a la dels suïcides que es diuen l’últim adéu. Quan Sharon decideix obrir els ulls no ho fa perquè no en vulgui més ni perquè el noi rossenc doni mostres de voler anar més enllà, sinó perquè, de cop i volta, té la sensació que algú els està observant. No s’equivoca. Tot i que els focus gairebé l’enceguen, pot distingir un munt de gent que, asseguda en cadires de fusta, mira cap a l’escenari on s’acaben de morrejar. Els tímids murmuris inicials donen pas de seguida a una traca d’aplaudiments. Malgrat l’evidència que, sense ser-ne conscient, acaba de participar en una performance, Sharon aconsegueix sobreposar-se al desconcert i, deixant-se arrossegar per les circumstàncies i pels gestos d’agraïment que el noi d’ulls torrats adreça al públic, s’inclina cap endavant per agrair les mostres d’aprovació.


Josep Pastells Mascort. De la collita del 1966. Gironí. Periodista. Escriptor. El meu desè llibre, “Vides lascives”, Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida 2012, serà publicat ‘any que ve per l’editorial Bromera. Episodi recent: m’he rapat al zero. Lema favorit: Nosce te ipsum.

dissabte, 4 d’agost del 2012

FOC (Un microrelat estiuenc de Jordi de Manuel)

Davant meu s’estén la mar, argentada, aplanada sota un cel taronja que s’hi emmiralla. Oloro la flaire del cafè i escolto l’embat efímer de les onades contra les roques.

Des d’on sóc observo com es fan i es desfan, dins la foscor, escumalls d’un blanc pur.

Em duc la tassa als llavis i assaboreixo l’amargor negra, espessa.

Més enllà de l’horitzó comença a despuntar una bola de foc i la mar s’incendia lentament.


La il·lustració és de Guillen Cifré. Aquest microrelat forma part el recull inèdit “Kurts”, amb textos de Jordi de Manuel i il·lustracions de Guillem Cifré.


Jordi de Manuel Barrabín (Barcelona, 1962) és biòleg, professor i escriptor. Ha publicat diverses novel·les i narracions i ha obtingut nombrosos premis literaris. Escriu per a infants, joves i adults i conrea especialment el gènere negre i la ciència-ficció. http://www.jordidemanuel.cat/

Guillem Cifré (Barcelona, 1952). Als anys 70 va iniciar-se al món gràfic a la revista Matarratos. Ha col·laborat com il·lustrador a la televisió (TVE, Canal +) i amb diaris (Avui, El Periódico). Ha estat guardonat amb diversos premis entre els quals destaca el Premi Nacional de Còmic 2009 per l’àlbum il·lustrat Artfòbia II.

dijous, 2 d’agost del 2012

POSTALS (Un microrelat estiuenc de Jordi Masó Rahola)


A la primera postal hi havia l’Estàtua de la Llibertat. Al revers, amb una cal·ligrafia inequívocament femenina (arrodonida, amb uns anells perfectes, minúsculs, levitant sobre les “is”), dues frases: “Tinc moltes ganes de veure’t. T’estimo”. Cap signatura, cap remitent. Ell no coneixia ningú que estiuegés a Nova York; tampoc no sabia de ningú que l’estimés. Convençut de la confusió, va llençar la targeta a la paperera, i va oblidar-se’n fins que, tres setmanes després, en va rebre una altra amb un nou missatge: “Et trobo a faltar. Un petó”.

La postal –que mostrava una panoràmica aèria de Piccadilly Circus– portava la seva adreça i el seu nom, però enlloc no s’hi podia llegir el nom de la noia que l’enyorava. Aquesta vegada va decidir conservar-la –una anècdota per explicar als amics– i va penjar-la amb un imant a la nevera, pensant que ser estimat –encara que fos per una desconeguda– era sempre reconfortant.      

Inevitablement, a mitjan juliol va arribar la tercera postal –una magnífica vista de la Tour Eiffel–, al dors de la qual, amb aquella lletra que ja li era familiar, s’hi llegia: “Ens veurem aviat? Una abraçada”. Allò va inquietar-lo: ¿què havia passat entre Londres i París que justifiqués una nota tan lacònica? ¿I quin sentit tenia el signe d’interrogació? ¿Que potser en dubtava que es veurien properament? ¿I per què acomiadar-se només amb “una abraçada”? ¿On eren les promeses d’amor i els petons del passat? Incapaç d’esbrinar què havia provocat aquell distanciament, va sentir el fibló de la gelosia: sospites, recels i pressentiments tèrbols no el deixaven dormir. 

Però no havia passat ni una setmana que ja rebia una nova targeta postal, amb unes paraules francament alarmants: “Hauríem de parlar”. Al darrere, la imatge de la Sagrada Família indicava que la noia ja havia arribat a la ciutat, però la nota insinuava la voluntat d’un trencament i confirmava la seva temença: l’existència d’un altre home. Amb ràbia va esquinçar les postals que encara guardava –“¿Què t’has cregut?”– i mentre llençava els bocins a la bossa d’escombreries va cridar, ben digne: “Tu i jo hem acabat!”.


Microrelat inclòs al llibre “Catàleg de monstres” (Marcòlic, 2012)