dissabte, 24 de novembre del 2012

EL VELL JAN (Un microrelat de Mercè Bagaria)


Quan es fa fosc, quan la nit cau i el temps no es mou, el vell Jan no dorm. Ja no té mai son. Fa temps que no sap què és la pau. Sent que li bull el cap, que el pit li fa mal, que, al cor, hi té por.

De xic, el vell Jan va ser faust, dolç, llest i molt ric. Van ser seus els camps de blat de grans com l’or i els camps de naps ben blancs i els verds de cols plens de corbs, i els bous i els jous i els pous... I seus van ser el bosc del nord, on viu l’arç alb, on creix el bruc i el boix, i el bosc del sud amb tres mil pins, i el prat del riu bell i un bé de déu de mill i un munt de flors.

Tos fos! Que trist que és el joc!

El vell Jan viu en un cau buit. Té un trist jaç brut i un gec ben prim, i el fred cru del mes de març, i el brac coix que jeu amb els ulls clucs prop de la llar de foc. Sort que té el gos! Quan té fam, el vell Jan es pren un bol de brou, o un glop de llet amb mel de bruc o un tros de pa sec amb oli i sal o set o vuit nous amb un got de vi bo o tan sols un plat de res.

Fa anys que el vell Jan és cec i els sons són el seu món: el bram del vent, el bruit del bosc, el broll de la font del broc gros, el ball dels joncs, el plor del riu, el cant del gall, el plany del llop... i el pas lent i clar amb què, a poc a poc, ve la mort.


El quadre és de Vincent Van Gogh.

Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia. 

6 comentaris:

  1. És un gran text de dalt a baix. Ferm, ben nou i ben clar. Molt bo fins la fi. Quin goig que fan els mots tan curts. El pler fou gran de llegir.

    Enhorabona Mercè.
    Pau

    ResponElimina
  2. Ja t'ho vaig dir: has dat al clau!
    Tons!
    Mercè B.

    ResponElimina

  3. Trist, real, veritable. Creïble que és el que ha de ser. Molt bell, tant com el quadre que l'il·lustra.

    ResponElimina
  4. És clar que tenim una llengua altament monosil·là

    ResponElimina
  5. monosil·làbica, perdó. Se m'ha publicat abans d'hora. Hi ha tota una tradició, molt antiga, en català, d'escriure poemes i textos amb monosíl.labs. Un bon exercici, molt ben trobat.

    ResponElimina