Durant la nit ens arribem a entortolligar de tal manera que quan ens despertem hem de posar ordre a contrarellotge.
–De qui és aquest peu?
–Diria que és meu perquè me’n falta un.
–I aquesta espatlla que tinc sobre l’orella?
–Mmmmh, fixa’t en les pigues, no pot ser meva.
–Un, dos... quatre... vuit... el meu dit petit! El tens enredat al serrell!
–Ràpid, em falta trobar un forat del nas, el melic, una cuixa i...
Alguna vegada ha passat que ens endormisquem cinc minuts més del compte i les presses ens han jugat una mala passada. Ara veig el món a través d’un ull blau i un altre de negre. Alço les caixes amb una energia elàstica que diria que no em pertocava. Afortunadament, encara no m’he d’afaitar la cara ni fer certes coses a peu dret, però en els darrers dies tots dos hem trobat a faltar alguna cosa. No sabíem que la teníem fins ara que l’hem perdut. A mi em sembla que la dúiem entre els llavis i el cabell o potser entre la nou d’Adam i l’última costella. No ho sé… devia caure rodolant cap a sota el llit i ara no hi ha qui la faci sortir. És igual. Ja s’hi pot quedar.
Il·lustra el microrelat "Parella descansant" de Pablo Picasso
–De qui és aquest peu?
–Diria que és meu perquè me’n falta un.
–I aquesta espatlla que tinc sobre l’orella?
–Mmmmh, fixa’t en les pigues, no pot ser meva.
–Un, dos... quatre... vuit... el meu dit petit! El tens enredat al serrell!
–Ràpid, em falta trobar un forat del nas, el melic, una cuixa i...
Alguna vegada ha passat que ens endormisquem cinc minuts més del compte i les presses ens han jugat una mala passada. Ara veig el món a través d’un ull blau i un altre de negre. Alço les caixes amb una energia elàstica que diria que no em pertocava. Afortunadament, encara no m’he d’afaitar la cara ni fer certes coses a peu dret, però en els darrers dies tots dos hem trobat a faltar alguna cosa. No sabíem que la teníem fins ara que l’hem perdut. A mi em sembla que la dúiem entre els llavis i el cabell o potser entre la nou d’Adam i l’última costella. No ho sé… devia caure rodolant cap a sota el llit i ara no hi ha qui la faci sortir. És igual. Ja s’hi pot quedar.
Il·lustra el microrelat "Parella descansant" de Pablo Picasso
Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.
Un relat genial, ple de bones vibracions.
ResponElimina