dimarts, 12 de desembre de 2017

DALTABAIX (Un microrelat de Carme Pratdesaba)

Daltabaix. Es va tirar daltabaix del balcó. Ja n’estava tipa. Necessitava deixar enrere el seu passat, tots aquells anys d’esclavitud emmascarada que li havien marcit l’ànima. Aquella ànima que volia volar, volar, volar... Fos quin fos el preu que hagués de pagar, fins i tot si hi deixava la vida. Total, ja estava morta. És més fàcil ressuscitar un cadàver que tornar a matar un mort.

Aquell matí, la llum que entrava per la finestra li havia semblat més bonica que mai. Havia vist jugar les fulles de l’om com ombres xineses dansant a la paret de l’habitació. Havia sentit olor de torrades i una escalfor al pit desconeguda. I havia tingut l’esma de fer-ho.

Daltabaix del balcó.

Rere seu, només una gàbia de cadernera buida, amb la porta oberta.

Microrelat destacat en el VII Premi Font de Santa Caterina de Microcontes que organitza l'Ajuntament de Montornès i l'Oficina de Català de Montornès del Vallès (Consorci per a la Normalització Lingüística).

Carme Pratdesaba Orri (Santa Pau, 1973) és llicenciada en Traducció i Interpretació per la UAB i màster en Lexicografia per la UPF. S'ha dedicat molts anys a l'ofici de traduir de l'anglès al català (pel·lícules, documentals i sèries per TV3, i literatura infantil i juvenil), però en els darrers anys s'ha decantat pel món de la gestió cultural, i actualment treballa envoltada de llibres, històries i relats en una biblioteca pública. Va quedar finalista del II Concurs de relats del Grup d'Escriptors del Montseny 2016 amb el relat "Plou i fa sol".

divendres, 8 de desembre de 2017

L'INSTANT (Un microrelat de Maria Aulinas)

Sentia l’escalfor del sol sobre la seva superfície, notava la calidesa dels rajos que la travessaven tot produint una lluïssor com de vidre. La tènue brisa la feia balancejar lleugerament i veia com el reflex de llum que sorgia del seu interior també es bellugava en l’aire. Quina joia! Després de mesos d’obscuritat i fredor dins de roques i canonades es trobava al paradís.

Llavors, va notar una força que l’empenyia cap avall. Va resistir-s’hi. Sabia que si queia, l’esperava de nou la foscor. Però un cop d’aire va ser fatal i va fer caure la gota d’aigua que penjava del sortidor de la font dins la reixa. De nou, fluïa entre estrets canals, deixant-se portar per la corrent mentre gaudia de l’inesborrable record d’un instant màgic.

Microrelat guanyador de l'accèssit del VII Premi Font de Santa Caterina de Microcontes que organitza l'Ajuntament de Montornès i l'Oficina de Català de Montornès del Vallès (Consorci per a la Normalització Lingüística).

Maria Aulinas Costa (Sant Pau de Segúries, 1976) és Llicenciada en sociologia i treballa en l’àmbit del desenvolupament local a la Garrotxa. Li agrada llegir i, també, escriure. Creu que els relats breus són un format idoni per expressar la creativitat en el tràfec del dia a dia.

dilluns, 4 de desembre de 2017

CONFESSIONS (Un microrelat de Carles Castell Puig)

—Abans de morir, necessito confessar-te una cosa, estimada —va tossir per poder prosseguir—. Aquella tarda, fa tants anys, que em vas trobar amb la Marta, et vaig mentir —els ulls se li van negar i van perdre l’escassa lluïssor que els restava.

Ella li va prémer la mà perquè no continués. L’entenia i el perdonava. Llavors, va parlar.

—Jo també m’he de sincerar. Quan vas arribar aquell dia a casa d’imprevist, l’única cosa que se’ns va acudir va ser que ella et seduís —va somriure—. Fa més de trenta anys que ens entenem.

Es va aixecar de la cadira i li va fer un petó al front. Ell va tancar els ulls amb una expressió que tant podia ser de sorpresa com de recança per deixar aquest món sense haver aprofitat l’oportunitat de fer un trio.

Microrelat guanyador del VII Premi Font de Santa Caterina de Microcontes que organitza l'Ajuntament de Montornès i l'Oficina de Català de Montornès del Vallès (Consorci per a la Normalització Lingüística).

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu últim llibre és Relacions molt relatives (Voliana, 2014), finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013.

dijous, 30 de novembre de 2017

COTXES (Un microrelat de Jordi Bonet-Coll)

Somio amb la casa dels avis a Teià. Hi passava els estius. Faig córrer els meus cotxes en miniatura per la llenca de terra que hi ha davant del mas. A l’entrada de la casa hi tenien un tancat amb oques. Eren la seva alarma, connectada a la mala llet i a l’escopeta del meu avi. De sobte, les oques comencen a cridar i em desperto. Al davant hi tinc un home amb el cap rapat que em mira sorprès. Ja van dir que no es dormís amb la finestra oberta, però a mi la calor em mata. L’home del cap rapat surt de l’habitació corrent i tinc por que no vagi cap a l’habitació del nen. M’aixeco del llit terroritzat, amb les oques cridant dins el meu cap, i quan he fet tres passes recordo que el nen no hi és perquè un borratxo el va atropellar. M’aturo davant l’escala que porta a la planta de baix. No sento res. Mentre penso que l’he cagada i que hauria d’haver trucat a la policia, una empenta em fot escales avall. Torno a estar a Teià, a la llenca de terra, fent una carrera amb els meus dos cotxes preferits. I ja sé que em quedaré aquí per sempre més. Millor. Allà ja només hi havia dolor. Aquí és l’únic lloc on he estat bé a la meva vida. Les oques ja no criden.

Jordi Bonet-Coll (la Bisbal d'Empordà, 1969) ha publicat un conjunt de relats (T'arriben les veus, premi de narració dels Premis Recull de Blanes de 1999), una novel·la curta (S'ha trencat alguna cosa, Premi Valldaura de Novel·la Memorial Pere Calders de l'any 2003) i un assaig biogràfic creatiu (El llibre del recuit). Va escriure el guió del documental La Bisbal d'Empordà: 100 anys de ciutat i té contes publicats en tres reculls col·lectius. O sigui, només li queda la poesia (improbable) i una novel·la llarga (en procés).

diumenge, 26 de novembre de 2017

ELOGI DE LA LLIBERTAT (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

El gos no tenia nom ni casa. No tenia poble ni país. Ni telèfon, ni mòbil, ni televisor, ni cotxe, ni bandera.

El gos no tenia pedigrí, ni raça, ni classe social, ni estudis. Vivia la llibertat dels pobres. Sense calefacció, ni manta de llana, ni coixí de fil, ni menjar de llauna.

És a dir, aquell gos era un perill públic.

Microrelat inclòs al recull El ventríloc tartamut (Témenos, 2015).

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat un quants llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: Ploma Blanca (Poesia Oral Africana), L’Ocell Imperfecte (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), Viatge al cor de Li Bo i Kosambi, el Narrador, així com Viatge per l’Àfrica i El Gos poeta escrits per a infants. També, tres llibres de teatre Almanac Intermitent, Diàlegs Morals sobre la Felicitat (Premi Recull) i La Dama de Cors se’n va de Copes (Premi Lluís Solà). Entre els llibres de poesia relativament recents Reliquiari, El laberint de Filomena (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni), Versions profanes, Desig i Sofre i L’Estrany. També, el llibre d’aforismes poètics L’Enunciat. L’any 2015, surt editat el poemari Caïm (Premi de la crítica Serra d’Or, 2016) i el llibre de microrelats El ventríloc tartamut. I a mitjans del 2016, apareix Secreta Dàlia (Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre de València).