dissabte, 18 de novembre de 2017

LEX MUNDI (Un microrelat de Marta Finazzi)


Norbert Sales no era un advocat qualsevol perquè sempre menjava una piruleta minuts abans de començar un judici. Era el seu propi ritual per llepar el temps d’espera, infinitament dolç, fins que la transparència del caramel, com si fos un mirall, el retornava a la concurrència de persones que s’apilonaven caòtiques als passadissos d’aquell edifici que semblava un palau. Però allà no s’hi celebraven festes ni tampoc balls. Potser era per això que el lletrat Sales devorava piruletes vermelles des de la línia invisible de la defensa, només perquè necessitava que la llei no fos tan insípidament avorrida. També, perquè ell creia que era molt més que aquella paret de roca que li havien ensenyat a escalar a la Facultat de Dret i per les escletxes de la qual s’escolaven totes les injustícies del món. En una altra vida, li hauria agradat ser botiguer de la veritat i vendre-la a pes perquè, d’aquesta manera, tothom en pagaria el preu just. Segurament, amb aquest negoci no es faria mai ric, però sempre somiava que seria bonic poder fer la bugada de les consciències humanes i estendre-les al ras, sota el sol de la llei.

Marta Finazzi Martínez (Girona, 1981) és llicenciada en humanitats i una apassionada de l’escriptura. Aquest 2017, ha guanyat el I Premio de Microrrelatos Sol de Otoño i el I Certamen Literario de Relatos Breves atorgat per la Fundación Princesa Kristina de Noruega. En poesia, ha guanyat el primer premi del I Certamen Literario Poesía por la Agricultura, el Premi Il·lm. Sr. Alcalde de Lleida del 150è Certamen Marià Literari en honor a la Mare de Déu de Fàtima i el Premio Vicent Verdú del X Certamen Literario de Literatura y Artes Montañeras Cuentamontes. També ha quedat finalista del I Concurso de Relatos Cortos Fundación Científica Manuel González i finalista del I Certamen de Microrrelatos de Roquetas de Mar. Publica el blog Fanalets salvatges.

dimarts, 14 de novembre de 2017

MALSON GREMIAL (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Algunes nits em desperto inquiet perquè m'ha semblat sentir les passes d'un lladre, un lladre astut que ha saltat el reixat i les bardisses, que ha anestesiat els meus gossos, que ha forçat el pany de la porta amb un tornavís, que ha sabut desactivar l'alarma i que ara es mou per casa amb guants i passamuntanyes, sigil·lós, furgant calaixos i armaris, arreplegant dins d'una bossa joies, diners i algun quadre —el meu lladre sibarita deu ser un expert en pintura— abans d'entrar a la meva habitació, acostar-se al catre on dormo, aixecar un braç i etzibar-me una ganivetada mortal que em desperta —com ja he dit— inquiet i amb un sol pensament: ¿com s'ho farà aquest lladre per escapar a través dels barrots de la meva cel·la?

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015) i Polpa (Males Herbes, 2016). El seu proper llibre, La biblioteca fantasma, sortirà també a Males Herbes el mes de gener. 

divendres, 10 de novembre de 2017

EL PRIMER VOL (Un microrelat de Maribel Gutiérrez)

El van deixar seure al costat de la finestra. Estava exultant. Era la primera vegada que pujava a un avió.  Només en sabia que s’enlairaven amunt, molt amunt, i volaven per sobre els núvols, on sempre hi feia sol i hi regnava una calma absoluta. Un cop l’aparell va encalçar la pacífica mar de cotó fluix per acomodar-s’hi, la seva mirada, inquisitiva, es va desprendre d’aquell escenari per uns segons. Aleshores, es girà i va reclamar tot fent gala de la seva bona memòria:

—On són els avis, mare?

Microrelat guanyador del mes d'octubre del Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca de Barberà Esteve Paluzie (2017-18)

Maribel Gutiérrez (Granollers, 1967) és llicenciada en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona i Màster en Pertorbacions del llenguatge i l’audició per la mateixa universitat. És cofundadora i una de les veus principals del projecte EnVeuAlta, per escoltar literatura. El seu relat Còdols va ser finalista en el concurs de narrativa breu 2017 convocat pel diari El9Nou.

dilluns, 6 de novembre de 2017

ASIL GRAMATICAL (Un microrelat de Violant Barquet)

A la fi he escrit un relat. Un relat curt, molt curt, però vívid. Les frases han anat irrompent l’una rere l’altra fins a conformar un text harmònic. Frases ben formulades, amb l’autonomia d’una citació i la força d’un vers; tanmateix, és en el relat on realment es fan vistents i s’il·luminen, la petita ciutat a la que pertanyen.

No existia abans aquesta vila de paraules, ni el paisatge que es va obrint i et mena per carrers intransitats, la virginal blancor de la primera nevada. Mira l’eucaliptus escorçat, el balanceig fulgent, l’emanació suau que et neteja els ulls i te'ls emplena. El fullam dels plataners —o la neu inventada, possible— cruix sota el teu pas i és un cruixit inaugural, desflorat, irreparable. Canta el pit-roig, iridescent, titil·la la libèl·lula. Intueixes, amb estupor, la urpada efímera de la bellesa.

Ofereix petites meravelles com aquesta, el relat edificat, per bé que no és una gran metròpolis, ni tan sols arriba a ciutat de província; més aviat és un barri modest, un llogaret a les afores, potser un pati interior; una glorieta i res més. Sigui, doncs, una glorieta confinada, un espai suficient; sigui així i que caigui la llum sobre la filera de testos i sobre l’enrajolat noucentista, i que s’envoli exquisidament la pols.

Venint de la intempèrie com vinc, entén que em faci gairebé feliç aquesta rèplica d’ordre gramatical; el cobert de mots des d’on em mostro i m’amago. L’espai translúcid des d’on les coses esdevenen, a la fi, novament visibles. 


Violant Barquet (Tarragona, 1972) és llicenciada en Filosofia i actualment treballa com a professora de secundària. Ha publicat La pell bruna i altres relats, Edicions Els Llums, el seu primer recull de relats i contes. A la xarxa té alguns contes publicats: Finestra oberta, a la revista digital Paper de vidre; Verd, lila, color xocolata, que va obtenir el primer premi de Relats de dones, atorgat per l'Ajuntament de Tarragona; altres contes breus a Relats en català.

dijous, 2 de novembre de 2017

FLAIRE DE VENJANÇA (Un microrelat d'Esther Llombart Ramis)

Enguany l’alcalde s’ha lluït. Ahir nit ens va sorprendre amb una orquestra de debò, d’aquestes que veus vuit o deu músics a l’escenari, amb l’acompanyament de quatre coristes revestides amb lluentons, i avui ens engalana el paisatge amb globus aerostàtics de colors, talment com si hagués instal•lat al cel un arc de Sant Martí sense pluja. Els de Rocafina es moriran d’enveja. Ni punt de comparació amb el que van fer ells. Aquests eren els comentaris dels habitants de Rocadura, el matí del diumenge de festa major. Contents i empolainats (els més tradicionals estrenaven roba i tot), deixaven rastre de perfum pels racons del poble, i després de la missa de les dotze, s’afanyaven a buscar un trosset de terrassa on fer el vermut.

El cel es folrà de globus. L’alcalde agraïa les felicitacions amb un somriure garratibat mentre una gota de suor feia ziga-zaga pels solcs del seu front envellit. N’hi havia tants que els eclipsis de sol se succeïen contínuament, i donava la sensació que en qualsevol instant podia descarregar una tempesta, d’aquelles d’estiu, d’aquelles que de cop i volta fan que canviï tot, que els carrers es quedin buits, com si l’aigua arrossegués la calor, els jocs i la gent.

I sí que va descarregar, però no fou aigua refrescant que en tocar fons aixeca l’olor de la terra i de la vegetació. Dels globus van caure riuades pestilents de purins que empastifaren l’aire, els carrers i a tot aquell amb escassa capacitat de reacció. L’alcalde intuïa que uns globus que ell no havia contractat no podien ser un regal dels cels. El seu caciquisme havia engendrat prou enemistats perquè pogués ensumar la flaire de venjança. El que no preveia era que els de Rocafina haguessin triat executar la seva represàlia precisament per la festa major i d’aquella manera tan pudent. Els agosarats tripulants, sota les seves màscares, no es morien d’enveja, es morien de riure.

Microrelat guanyador del 3er Premi en el VI Concurs de Microrelats "ARC a la Ràdio" 2016-17.

Esther Llombart Ramis (Lleida, 1973). Sóc enginyera tècnica en informàtica i llicenciada en comunicació audiovisual. Des de fa un temps he descobert l’escriptura i participo, entre d'altres, en els concursos de Relats en català. L’any 2015 vaig guanyar el primer premi amb el relat El traç d’una circumferència. També tinc un primer premi en el 4t Certamen literari Dia de les Dones de l’Ajuntament de Sort. He quedat finalista en diversos concursos, sempre en la modalitat de microrelats o relats breus en català.

diumenge, 29 d’octubre de 2017

CAÇA DE BALENES (Un microrelat de David Castejón)

Cels negres, núvols atapeïts. Vent i pluja ferotges. Aigües agitades al sud inacabable del món…

Desperto de sobte al terra de la meva cabina, en plena foscor, espantat no pel sotrac violent que m’ha tret del llit, sinó per l’alarit esglaiador que m’ha esquinçat el son com una ferida oberta. Sento els crits dels homes exaltats, apaivagats sota el rugit de la tempesta. M’incorporo atordit i em poso l’abric. Surto de la cambra a les palpentes…

El timó es balanceja inert al pont de comandament desert; els llums pampalluguegen. Rere el gran finestral esborrallat per l’esquitx de la mar, l’arpó de proa enfila les onades irades com l’agulla d’una brúixola boja…

—Ràpid, capità! La càrrega! Cal que obrim les comportes de la bodega…!

Acompanyat de la fúria dels elements, el meu segon irromp on sóc. Gairebé a l’instant, alguna força invisible el xucla i se l’enduu entre súpliques i plors, de tornada a les tenebres…

Una esgarrifança em recorre l’espinada, i m’aferro ben fort al llançador de bengales que duc dins la butxaca. Temorós, trec els peus trèmuls a indagar sobre la coberta glaçada, relliscosa.

—Nakamura…?

Ningú respon al meu reclam feble; només els gèlids vents australs que em bufetegen la cara sense treva. Bé… això i els xiscles desesperats de la tripulació:

—Deixeu anar la captura, pel que més vulgueu!

I els trets…

Però sobretot els udols; els laments profunds que seguen la nit i m’ericen la pell, com si fossin els cants d’una balena d’ultratomba…

Mort de por, desenfundo la pistola i disparo. La pilota de llum traça una paràbola pírrica que mor sota les aigües obscures de popa. En el seu trajecte brevíssim de claror il·lumina una mola espantosa: 20 o 30 metres; anatomia de cetaci pàl·lida i llefiscosa; braços i dits llargs que s’aferren a la barana del vaixell i el retenen; un ulls enormes i buits en un rostre monstruosament humanoide…

Sense cap tipus de sentiment la criatura em mira, i tot seguit s’empassa el mig cos d’en Nakamura que encara li penjava de la boca.


Microrelat guanyador del 2on Premi en el VI Concurs de Microrelats "ARC a la Ràdio" 2016-17.

Nascut a Barcelona l’any 1979. Graduat en Crimonologia i Política Criminal i Diplomat en Turisme, sector en el qual desenvolupa la seva activitat laboral. Viatger i escriptor. Guanyador de diversos premis de microrelat i narrativa curta, entre ells el “Premi Hipàtia d’Alexandria 2014” i el “Concurs d Microrelats de Terror i Gore – Molins de Rei 2015”. Publicat en diversos reculls de relats (“Quedem al Zurich?”, “El cicle de la vida – ARC a la ràdio”). Fundador i editor de la “Lliga de MicroRelataires Catalans”, competició literària per a escriptors en format mínim.

dimecres, 25 d’octubre de 2017

REFERENT (Un microrelat de Santi Sala)

Es frega les mans reiteradament instants abans de pujar al cotxe. Està impacient per conduir i per tornar a experimentar aquella sensació de velocitat que tanta complaença li suscita. Li ve de família. A diferència de la seva vida diària, quan porta l’auto ningú li mana el què ha de fer. Dins del vehicle se sent com el líder que no pot ser fora.

Les seves mans suades subjecten amb fermesa el volant mentre els peus, bellugosos, es preparen per l’acció tan cobejada. Respira amb intensitat a la vegada que una secreció freda li regalima esquena avall segons abans d’engegar.      
 
Tres, dos, un... Arrenca prement a fons el pedal de l’accelerador. El fascinen les sortides explosives que deixen amb un pam de nas a la resta. Tot va rodat fins que, pocs minuts després d’haver emprès la marxa, un inepte se li encreua pel davant obligant-lo a donar un cop de volant per tal d’evitar la col·lisió. El somrís burleta de l’altre conductor l’enfervoreix de forma considerable. Fora de si, el persegueix a tota velocitat increpant-lo de mala manera i obsequiant-lo amb un ampli ventall de gestos ofensius. El somriure jocós de l’altre s’ha desdibuixat per deixar pas a una mirada espaordida. Cada vegada s’hi apropa més fins que, amb una acció criminal, fa que el rival surti del seu traçat i xoqui perillosament contra un altre vehicle que circulava de cara. 

Sense temps per gaudir d’aquella malifeta, s’escolta el so estrident i cada vegada més intens d’una sirena. Contrariat, arracona el cotxe i es deté. A l’acte, una mà l’engrapa per l’espatlla i l’aixeca del seient d’una revolada.

—Fins que aprenguis a comportar-te no pujaràs més als autos de xoc —li etziba el pare amb la mà alçada i amb un to amenaçador.

El nen no ho comprèn, simplement ha actuat de la mateixa manera que ho fa el seu pare quan agafa el cotxe. A contracor i amb llàgrimes als ulls, abandona de manera prematura la fira de la mà del que, se suposa, hauria de ser el seu referent.

Microrelat guanyador del 1er Premi en el VI Concurs de Microrelats "ARC a la Ràdio" 2016-17.

Santi Sala. Nascut a Girona (1980) i resident a Breda. Aficionat a l’art d’escriure. Participo a la web de “Relats en Català” sota el pseudònim de "crohnic". He rebut el segon premi al “Concurs la Mar de Lletres de Calafell (2009)” en l’apartat de “Contes de Nadal” i el tercer premi en dues edicions del Concurs de microrelats ARC a la Ràdio.

dissabte, 21 d’octubre de 2017

FER UN CAFÈ (Un microrelat de David Vila i Ros)

Vaig anar a fer un cafè a un bar, em vaig cremar i vaig demanar una indemnització d'un milió de dòlars. Amb els diners vaig obrir un bar, però avui hi ha vingut un client, ha demanat un cafè, s'ha cremat i li he de pagar un milió de dòlars. Hauré d'anar a fer un cafè a un altre bar.

Microrelat inclòs al recull Roba estesa (Voliana, 2017) que es presenta avui dissabte a la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (a les 16:00)

David Vila i Ros compagina la narrativa i l'assaig sociolingüístic, els muntatges escènics per reivindicar el conte i les conferències i tallers per fomentar l'ús del català. És autor dels reculls de contes Ni ase ni bèstia (La busca, 2010) i Verba, non facta (Voliana, 2014) i acaba de publicar Roba estesa (Voliana). El podeu llegir al blog Malgrat la boira.

dimarts, 17 d’octubre de 2017

EL TEATRET GROC (Un microrelat de Maria Cirera)

Al Pere me’l van posar al davant expressament perquè aprengués què volia dir la disciplina. La Loli, me la vaig creuar pel camí perquè algú o altre m’havia d’ensenyar què era la tendresa. A l’Albert li va passar el que li va passar tan sols perquè jo entengués que la vida és fràgil. El Francesc, que me’l vaig trobar com qui no vol la cosa, tenia l’encàrrec de demostrar-me què vol dir abraçar de debò. La Lisa… la Lisa era el patiment i la compassió, i a fe que em va quedar clar!

Des que el vaig conèixer, encara vaig tardar vuit-cents cinquanta-tres dies a adonar-me que aquesta vegada era a mi a qui havien posat al mig del seu camí amb l’objectiu d’ensenyar-li que mai no hi ha ni un protagonista ni tres-cents secundaris. 

Microrelat inclòs al recull Puces i altres picors (Témenos, 2017) que es presenta aquest dissabte a la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (a les 16:30).

Maria Cirera i Delgado (Manresa, 1979) és traductora literària, activitat que ha compaginat amb altres feines sempre al voltant del món dels llibres: lectora editorial, redactora de continguts, dinamitzadora cultural i bibliotecària. Ha publicat contes i microrelats en diversos reculls col·lectius i forma part de més d'un grup literari.


divendres, 13 d’octubre de 2017

LA TERÀPIA (Un microrelat d'Ariadna Herrero)

L'Anna havia llegit que al Japó hi havia establiments en els quals es podien comprar objectes i trencar-los per canalitzar emocions negatives. I el cert era que, després de la separació, tenia molts sentiments que no sabia com gestionar. Per desgràcia, Reus no era Tòquio, així que hagué de posar-hi imaginació.

Es mirà un gerro de la sala d'estar. Dubtà alguns segons. Finalment, plena de fe en la teràpia, l'alçà amb ambdues mans i l'estavellà contra el terra.

Mentre la porcellana esdevenia una munió de bocins, sentí com un pes interior se li començava a desnuar. Així que donà una ullada al seu voltant, localitzà una làmpada de peu que mai li havia agradat, hi apropà un palmell ben obert i, sense contemplacions, li propinà una manotada.

Se sentí tan bé que provà sort amb un centre de taula. L'alliberament que li proporcionà aquell acte de destrucció feu que ja no tingués aturador. Plats i gots de la vaixella, quadres amb els seus marcs, testos amb plantes. El televisor. Tot a miques.

Mentre sortia per la porta d'entrada amb el rostre il•luminat per un somriure catàrtic, pensà que havia sigut un gran encert quedar-se amb una còpia de les claus del pis del seu ex.

Ariadna Herrero (Granollers, 1981) és Llicenciada en Filologia Catalana i en Filologia Hispànica. És professora de Llengua Catalana i Literatura a l'institut de Vilanova del Vallès. L'any 2004 va guanyar el Premi Literari La Carrova amb l'obra de teatre Semblava una persona com qualsevol altra (Cossetània, 2006). Ha col·laborat en els reculls de contes Íncipit (Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, 2010) i Tal com sents (Institut Investigador Blanxart, 2015). Dos dels seus microrelats van quedar finalistes en el concurs de lamicrobiblioteca de Barberà del Vallès. Actualment publica els seus microrelats en el blog literari Cinc minuts abans no em suïcidi.