divendres, 23 de juny de 2017

SOL (Un microrelat de Montseblanc)

Igual que els antics egipcis havien dissenyat el temple d’Abu Simbel de tal manera que el dia de l’aniversari del naixement del Ramsès II el primer raig de sol sortint penetrés dins el temple fins a il•luminar el rostre de la seva estàtua, a casa de la iaia Isabel hi havia una fotografia, a l’aparador dels gots i les copes, rere totes les altres, al fons de tot, amagada al prestatge del mig, a la qual només hi arribava el sol un determinat dia de l’any. No era cap dia especial, i no hi havia pas ningú mirant. Però un dia a l’any, a principis de març, quan els raigs encara no havien agafat la perpendicularitat de l’estiu però sí que eren prou llargs i potents per arrossegar-se i travessar tot el menjador, la fotografia mig esborrada i en blanc i negre era la protagonista entre les copes regal de casament de la tieta Núria i els gots de tots colors que els hi tocaren en una tómbola d’aquelles que passaven pel poble durant la festa major d’agost.

Ni l’Agustí, el marit de la Isabel, ni els seus dos fills, ni molt menys els tres néts, haguessin sabut dir qui eren aquell parell de joves que sortien a la fotografia. De fet ni la Isabel recordava qui eren. Ella és limitava a netejar la pols de l’aparador un parell de vegades l’any. Per Setmana Santa i abans de Nadal. I no tocava res de tot el qui hi havia allà dins acumulat. Si la seva mare, la Carmeta, Déu l’hagi perdonat, havia considerat que tot allò havia de ser allà dins, no seria pas la Isabel qui llençaria res.

I la fotografia cada vegada era més borrosa i gairebé tremolava quan aquell raig de sol, entremaliat i tallant, sense que ningú el veiés, esmunyint-se entre les cortines, a una alçada d’un metre, paral•lel al terra, travessava el vidre de la finestra i el del moble, i es menjava una miqueta més els grisos i les formes.

Feia vuitanta anys ja que la difunta Carmeta havia retallat aquella imatge de dos desconeguts d’un diari, per omplir una miqueta l’aparador recent comprat a l’espera de que la vida li anés subministrant fotografies dels seus.

dilluns, 19 de juny de 2017

L'IMPOSTOR (Un microrelat d'Imma Torné)

L’eminent assessor governamental, conferenciant i autor d’èxit, venerat per empresaris i universitats va comparèixer davant l’audiència que abarrotava el palau de congressos i va reconèixer el frau. El seu currículum i la seva carrera eren un engany, el producte d’una operació de màrqueting perfectament dissenyada. Ell no era l’artífex dels llibres èxit de vendes, ni dels consells i ensenyances que oferia a internet i a les conferències arreu del món, que li pagaven a preu d’or; tot era inventat.

Un jove periodista freelance havia descobert la farsa i desemmascarat l’impostor en publicar una investigació que, amb fonts contrastades, va demolir una per una les credencials de l’intel·lectual, humanista i visionari líder.

Com a redactor en cap del principal diari del país i, mal que em pesi, contribuïdor a promoure la fama i prestigi de l’ídol amb peus de fang, vaig aconseguir que em concedís la seva última entrevista. Indignat i decebut, li vaig demanar: —Per què?

L’impostor, impertorbable, em va respondre: —Li ho hauràs de preguntar al periodista freelance bocamoll que vaig haver d’inventar.

Microrelat seleccionat en el Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès 2016-17. L'il·lustra una obra de René Magritte.


dijous, 15 de juny de 2017

UNA GRAN INTERPRETACIÓ (Un microrelat d'Antoni Casals i Pascual)

El violinista va quedar prou satisfet de la seva actuació. Però no va ser plenament conscient que s'havia posat, literalment, el públic a la butxaca fins que, en treure's el mocador per eixugar-se la suor, van començar a caure a terra entre crits d'esglai.


Antoni Casals i Pascual (Barcelona, 1959) és metge. Ha publicat més de mitja dotzena de reculls de poesia i ha participat en diverses iniciatives col·lectives (Relats en Català, Poems&Blogs, Versos.cat...). El seu últim llibre de poemes és Els caus del cuc.

diumenge, 11 de juny de 2017

MAYFLOWER (Un microrelat de Marta Finazzi)

Rob Mayflower s’embarcà en una aventura d’exili sota un nom inventat perquè a alta mar les mentides no són cap crim si ningú no les veu. I com un ratolí de coberta, es dedicà a ratar el temps com només saben fer els polissons, però s’equivocà de nom perquè no s’esperava que un altre naufragi li estrellés el futur que cosia d’amagat del món. Es tancà en una bombolla que l’horror d’aquella nit va deixar buida i es va prometre sobreviure com una obligació per a algú amb nom de vaixell enfonsat a bord d’un transatlàntic que semblava invencible. No sabia com, però la sort li passà per sobre com una alenada de vida. I des de llavors, l’únic polissó del Titànic vivia per explicar-ho. Convidat per tots els naviliers dels mars coneguts, només demanava una cosa: una cabina sense finestres per no veure mai més el mar.

Il·lustra el microrelat una obra de Henri Adolphe Schaep.

Marta Finazzi Martínez (Girona, 1981) és llicenciada en humanitats i una apassionada de la cultura i l’escriptura. Professional de la llengua i la correcció de textos, cultiva l’amor per la literatura des de ben petita i ha guanyat diversos premis literaris passant pels relats curts, els microrelats, la poesia i el gènere epistolar. Acaba de guanyar l’accèssit a l’Englantina d’Or dels IX Jocs Florals d’Esplugues de Llobregat.

dimecres, 7 de juny de 2017

EL COL·LECCIONISTA (Un microrelat de Jordi Puig)

A ella li agradava molt anar en motocicleta. A mi m’agrada molt col·leccionar segells on surtin tota mena de vehicles. Però, a part d’això, no teníem res més en comú. Noti’s que, en el seu cas, faig servir el passat perquè, a hores d’ara i com a conseqüència d’haver perdut el contacte, desconec si encara manté la mateixa afició, encara que m’hi jugaria el coll a que sí. El primer dia, els nervis de la cita van ser el motiu pel qual vaig arribar tard. Ella no, clar, venia en moto. Em digué que havia trobar trànsit a la ronda Sant Antoni i s’havia hagut de desviar, que a Floridablanca hi feien obres i un semàfor espatllat a la cruïlla de XXX amb YYY l’havia feta anar per tres carrers que no havia previst, però malgrat els inconvenients, havia arribat a l’hora. No com jo. No crec que tantes explicacions fossin un retret a la meva tardança, sinó més aviat un indicatiu de la seva habilitat a l’hora de conduir. La vaig portar a un restaurant nou del barri que es veia lluminós i convidava a entrar-hi. Durant el sopar, ella va estar parlant de, almenys, vuit models diferents de motocicleta que havia conduït al llarg de la seva vida. Jo me l’escoltava per deferència i també per educació però, sincerament, m’importaven ben poc les motos i les característiques de cada cilindrada. Per contraatacar, i també per deixar clar de bon principi quines eren les meves aficions, li vaig contar com, des d’adolescent i perquè suposo que aquesta és l’edat en que un s’enganxa a les més absurdes i banals activitats, vaig començar a col·leccionar segells de vehicles sense saber ben bé perquè. En tinc de molts països, però vaig notar que això, a ella, també semblava no interessar-li pas gaire i jo no podia deixar de xerrar, pres de la verborrea incontrolada que sempre m’agafa quan estic nerviós.

Al final, vam trobar un punt en comú quan vaig treure el tema del segell de la Ducati Apollo i la història escabrosa que s’hi amaga al darrere, que ella ja coneixia i segur que vosaltres també, si sou aficionats al tema.

Dissortadament, això va ser tot. L’encanteri només va durar els minuts en què la història va romandre sobre la taula. Encabat de sopar, ens vam dir adéu i vaig guardar la seva imatge dins l’àlbum de records, entre els segells de la Pomerània Occidental i els de l'Alta Vall del Rin Mitjà, regions de les quals en recomano encaridament la visita.

Jordi Puig (Badalona, 1970) és bibliotecari i escriu sempre que pot. Ha guanyat el III Premi d'Escriptura Creativa del club TR3SC (2010) i el VII Premi de Narrativa Curta L'Illa-Vadelletra (2016). També ha participat en el recull de contes eròtics A l'ombra del Decameró (Gregal, 2014) i recentment acaba de publicar la seva primera novel·la, Mala peça al tauler (Stonberg, 2016), un thriller esbojarrat al voltant del món dels escacs. Manté El Blog de l'ArbreVermell.

dissabte, 3 de juny de 2017

VUDÚ (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Si li pregunten sobre els perills de la seva feina, la mèdium sempre explica el cas del client que va portar-li una corbata de l’amant de la seva dona. Quan li va clavar les agulles al ninot, l’home es va cargolar de dolor i va agonitzar a terra, maleint a crits la seva mala memòria i els regals absurds que la dona li feia cada any per Nadal.

Microrelat inclòs al recull Les mil i una (Témenos, 2015)

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Temenos, 2015) i Polpa (Males Herbes, 2016).