divendres, 9 de desembre de 2016

ESMENES (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Senyor director,

Voldria expressar la protesta més enèrgica pel tracte informatiu que ha rebut la notícia de la meva mort.

Per començar, la fotografia que il·lustra la doble pàgina deu haver estat suggerida per algun dels meus adversaris: observi l'expressió de submissió mentre encaixo mans amb el President: l'esquena vinclada endavant, el cap baix (com un vailet penedit d'una malifeta), els ulls mig tancats. No tenien en els seus arxius una imatge més digna? Per acabar-ho d'adobar, el peu de foto parla erròniament de «Premi Nacional» on hauria de dir «Premi d'Honor».

Però els despropòsits no acaben aquí, senyor director. L'article de Noguera-Obiols, esforçadament luctuós, és ple de llocs comuns i d'imprecisions (m'atribueix un llibre —titulat Una falguera displicent— que jo no he escrit, i el meu poemari L'espill ensotat l'anomena L'espill ensucrat). La columna d'Isidre Artés destil·la una aflicció tan postissa que no pot ocultar una secreta complaença. «S'apaga el far que ens guiava a través dels esculls», escriu; però li asseguro que, quan jo vivia, l'Artés més aviat em veia com a un escull! I en l'enumeració sospitosament exhaustiva que fa Ricard Marsans de la meva obra s'hi endevina l'afany de l'editor per reviscolar les vendes dels llibres. Fins i tot el vell amic Pere Pallarès, que s'esforça per aportar al devessall d'erudició una perspectiva més «humana», està desencertat quan rememora una excursió al llac de Sant Maurici que mai no vam fer (l'Alzhèimer li juga males passades!).

Puc excusar les espifiades en la necrològica, atribuïbles a la incompetència de «l'aflijida vidua» (l'ortografia no ha estat mai el seu fort), però no puc obviar l'inoportú anunci d'un regenerador capil·lar que apareix just a sota: una malèvola referència a la meva batalla perduda contra l'alopècia? Una burla pòstuma d'un diari que sempre va menystenir la meva trajectòria? Exigeixo una rectificació, senyor director.

I espero que puguem saludar-nos en persona aviat. Molt aviat.

Microrelat finalista del VI Concurs de Microrelats de l'Associació de Relataires en Català (ARC) 2015-16.

dilluns, 5 de desembre de 2016

D’ESPERANCES VIVIM (Un microrelat de Josep Sampere)

A la Mariona li van donar tres mesos de vida, justament quan començava a viure i traspuava vitalitat per cada porus del seu cos: tenia quinze anys. “No moriràs”, va dictaminar el seu pare. “Ens desviurem perquè visquis”, li va prometre la seva mare.

Va ser així que va començar un pelegrinatge contrarellotge a la recerca d’alguna panacea inèdita, d’algun miracle inefable.

La Medicina en majúscula, però, no els oferia altra cosa que la reiteració desesperant del diagnòstic fatal. I la medicina en minúscula, l’últim recurs, no els feia sinó promeses vagues basades en elucubracions que s’escolaven entre els dits com els dies de vida de la Mariona.

A mesura que se’ls tancaven totes les portes i no desembocaven sinó en vies mortes, no els va quedar altre remei que admetre que havien arribat en un cul-de-sac. “Ja no podem anar més enllà”, va sentenciar el pare. “L’única sortida és l’esperança de l’espera”, es va resignar la mare.

Així doncs, després de sol·licitar un crèdit en una entitat bancària que apostava fort pel futur, van aconseguir enterrar en vida la Mariona, és a dir, sotmetre el seu cos demacrat i esgrogueït a un tractament de crionització.

“A gran mals gran remeis”, va dictaminar el pare. “Mentre hi ha vida hi ha esperança”, va sentenciar la mare.

Van passar els anys, els pares van morir i al cap de no gaire va esclatar la tercera i darrera guerra mundial.

La Mariona, congelada al seu tanc cilíndric i lluent com una llauna de conserves gegant, no va assabentar-se de res.

Mai no va sospitar que una colla de supervivents famolencs esbotzaria la porta del magatzem on s’alçaven els tancs en què dormien els optimistes, tot esperant una cura en un futur de ciutats diàfanes poblades de savis amb túniques nívies.
Aquell desplegament de llaunes descomunals va evocar a les quatre despulles humanes el luxe esplendorós d’un rebost de cinc estrelles.

Una dona esdentegada que aparentava noranta anys (en tenia vint) va murmurar tot bavejant:

“El que viu d’esperances mor dejú”.

Tot seguit, van posar-se a descongelar els àpats a l’escalf d’un tou d’urani enriquit.

Josep Sampere i Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas urbanas, un estudi desenfadat però rigorós sobre el folklore contemporani. L’any 2004 va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit novel·les juvenils força atípiques, com ara 32 d’octubre, El dimoni de la tarda (finalista del Gran Angular 2007) La nit dels ocells transparents i Sis cors a l’altra banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el seu currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i nombroses sèries infantils celebèrrimes com El Capità Calçotets i Molly Moon. La seva última novel·la publicada és Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).

dijous, 1 de desembre de 2016

EL PARDAL, LA PILOTA, L'AFAMAT I LA MORIBUNDA (Un microrelat de Maria Cirera)

Vella xaruga i malalta, contemplo la vida rere la finestra de l’habitació.

Cada dia espio com la meva majordoma surt a esmorzar al parc de davant de casa. S’asseu amb pulcritud, com volent recollir les seves carns cansades. Un dia veig ben clar com deixa el paquet de galetes a sobre el banc per anar a socórrer un pardal a sota d’un arbre. Quan torna on era, el paquet ha desaparegut. Un passavolant li ha pres d’una revolada. Ella que dóna un cop de peu i se’n torna cap al portal de casa.  

El dia següent, veig que deixa de nou el paquet de galetes a sobre el banc per anar a ajudar un nen a recuperar la pilota. Quan es gira, el paquet ha tornat a desaparèixer a mans del miserable.

—Beneita —que penso amb agror.

Avui al matí, se’n va a beure un glop d’aigua a la font i... no m’ho puc creure, veig com abandona de nou les galetes i com l’afamat s’hi abraona així que la té d’esquena.

—Pobra estúpida! —que em dic en veu alta.

Però, de tornada, m’hi fixo bé. Veig com treu dissimuladament un segon paquet que rosega abans de travessar el portal de casa. I mentrestant, jo, continuo observant la vida rere la finestra de la meva habitació, vella xaruga i cada dia una mica més malalta.

El quadre és Woman on a bench d'Edward Austin Abbey (1852-1911)

Maria Cirera (Manresa, 1979) és traductora de formació. Ha treballat i treballa al voltant dels llibres: bibliotecària, dinamitzadora de clubs de lectura, lectora, redactora, correctora i, sobretot, traductora literària. Ha publicat contes i microrelats en diferents reculls col·lectius i actualment forma part del grup literari Cornèlia Abril.

diumenge, 27 de novembre de 2016

ELS LLADRES NO TRUQUEN A LA PORTA (Un microrelat de Núria Tort)


Ell va arribar de dia. Duia un vestit elegant i un somriure acabat d’estrenar. I va trucar a la porta. Tu pelaves ceba per fer el sofregit, et vas passar aigua a les mans, te les vas eixugar amb un drap i vas anar a obrir, confiada. No havies après, encara, que hi ha lladres que sí, que truquen a la porta. I s’esperen, ensenyant les dents, fins que els vas a obrir.

Núria Tort és diplomada en Educació Social i llicenciada en Comunicació Audiovisual. Ha publicat “En Juli i la màquina empassa-colors” (Premi Mercè Llimona 2009), “Plou i fa sol, les Brunes es pentinen” (Recull Premi ‘Vet aquí un gat’ 2010) i algun conte a Cavall Fort. L’any 2016 va quedar segona al premi Núvol de contes amb “Instruccions per atracar un taxista a la nit”.

dimecres, 23 de novembre de 2016

PREDESTINACIÓ FALLIDA (Un microrelat de Ariadna Herrero)

Algú no va fer bé la seva feina aquell dia. Per aquest motiu quan la Marta es va entrebancar enmig del carrer, en Jofre, en comptes d'ajudar-la i veure's reflectit en la llum dels seus ulls, va passar de llarg. I després d'aquell error monumental, l'esmena ja no va ser possible.

Amb el destí trastocat, en Jofre va dedicar els seus dies a saltar de relació en relació buscant una ànima bessona que mai arribaria. Mentrestant, la Marta es va cloure en una solitud laxa i silenciosa.

El dia que en Jofre va morir, cap antiga amant el va assistir.

La Marta va ser més afortunada. La van veure caure, fulminada, cinc gats domèstics i un periquito.

Ariadna Herrero (Granollers, 1981) és Llicenciada en Filologia Catalana i en Filologia Hispànica. És professora de Llengua Catalana i Literatura a l'institut de Vilanova del Vallès. L'any 2004 va guanyar el Premi Literari La Carrova amb l'obra de teatre Semblava una persona com qualsevol altra (Cossetània, 2006). Ha col·laborat en els reculls de contes Íncipit (Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, 2010) i Tal com sents (Institut Investigador Blanxart, 2015). Dos dels seus microrelats van quedar finalistes en el concurs de lamicrobiblioteca de Barberà del Vallès. Actualment publica els seus microrelats en el blog literari Cinc minuts abans no em suïcidi.

dissabte, 19 de novembre de 2016

NINA (Un microrelat de Georgina Guixà)


Semblava una nina, amb aquells ulls grossos i blaus, el nasset com un pessic i la boqueta menuda i vermella. Servia cafès al bar del poble i ell l’havia clissat de seguida. Tenia debilitat per les noies com ella, dolces i bufones. La va enamorar amb quatre paraules i dues mirades i la va portar a casa. Entre petons i carícies, ràpidament li clavà un obrecartes a l’orella i la deixà morta al sofà, sobre un toll de sang. La buidà sencera, l’omplí de cotó i flors, la vestí de seda i llaços i la profanà. En acabar, la col·locà al costat de les altres nines, mirant aquells ullassos blaus amb satisfacció.

2n premi concurs microcontes de por Uuh! d’Igualada 2016

Georgina Guixà (Igualada, 1986). M'he graduat en filologia catalana i tinc un màster en assessorament lingüístic i serveis editorials sota el braç, tot cursat a la Universitat de Barcelona. He treballat de correctora en diferents tipus de mitjans, he estat traductora una temporada i he tret el cap al món de la comunicació. Un cop a l'any faig incursions per terrenys víkings i m'endinso en la literatura nòrdica medieval. Em va la narrativa breu a l'hora d'escriure, però m'atreveixo amb tot a l'hora de llegir. El 2014 em vaig autoeditar un recull de contes titulat Entre llums i ombres, i segueixo acumulant material per a propers reculls. Publico articles en un blog de cine i col·laboro en un diari digital igualadí.

dimarts, 15 de novembre de 2016

MANTIS (Un microrelat de Javier Puche)

Ningú no tria de qui s’enamora. Pel que fa a mi, sempre vaig experimentar una forta inclinació vers les femelles perilloses i estilitzades. Què hi farem. Per això convisc actualment amb un majestuós exemplar de mantis religiosa que vaig capturar a la selva verge de Khao Sok, al sud de Tailàndia. Mai no he estat tan feliç. Ni tan sols en l’úter matern. Tot i que he de confessar que aquesta criatura m’intimida força (medeix quasi dos metres, sense comptar les antenes). Tant és així que encara no hem consumat el nostre amor, després dels mesos que hem passat plegats. Però intueixo que el moment s’acosta inexorablement. De nit, quan me’n vaig a dormir, ella roman a la sala contemplant embadalida el canal porno. Necessita plaer amb urgència. I juro per l’Antic Testament que el tindrà tan aviat com aconsegueixi vèncer el temor idiota que m’inhibeix. Mentrestant, gaudeixo hipnotitzat del seu encant salvatge. Ara està devorant un felí a la nostra cambra. Puc escoltar-la des d’aquí. Lloat sia Déu. Estimo amb tota la meva ànima el sorollet que fa mentre mastega. Què hi farem. Ningú no tria de qui s’enamora.

La traducció és de Pere Herrero.

Llicenciat en Filologia Hispànica i professor de piano clàssic, ha treballat com a crític musical, corrector d’estil i guionista de televisió. Imparteix classes a l’Escola Contemporània d’Humanitats (Madrid). Les seves narracions, publicades en revistes com Quimera o Litoral, s’han inclòs en diverses antologies, com ara “Por favor, sea breve 2” (Páginas de Espuma, 2009), “Velas al viento” (Cuadernos del Vigía, 2010) o “Mar de pirañas” (Menoscuarto, 2012). Manté el blog literari “Puerta falsa”. És autor dels llibres “Seísmos” (Thule, 2011) i “Fuerza menor” (La Isla de Siltolá, 2016), al qual pertany el present microrelat.

divendres, 11 de novembre de 2016

CENSURADA (Un microrelat de Frederic Blanco)

Olga estimada,

No fa ni dos mesos que el batalló ens vam instal·lar en aquest camp. El temps em passa lent. És com si hi portéssim dos anys. Però no passis ànsia. Estem bé, el comandant ens té bon tracte, les racions del ranxo són abundants, i als barracons no s'hi passa fred. A més la meva feina és la pròpia del meu ofici. Aquí tots fem de jardiners i també ens toca cremar les fulles mortes. Com als jardins de Marienbad, quan al març apilàvem les fulles de la tardor. Recordes aquelles piles immenses de fullaraca on la canalla s'hi llançava com en una bassa? Igual que aquí, passàvem matins inacabables, un cove rere l'altre, portant tota aquella fulla morta cap a les fogueres que no deixaven de fumejar aquell ferum que empal·lidia els prats d'una boira cendrosa. Ja som ben entrat el maig i seguim cremant. 

Només penso en el dia que podré tornar al teu costat quan s'acabi aquesta guerra. Junts, en les tardes d'estiu, a l'ombra de les fulles de castanyers, freixes i bedolls, contemplant com creixen els nostres petitons. Digue'ls que mai deixen d'estar presents en el pensament i el cor del seu pare.

Olga estimada, estic bé. No passis ànsia.

El teu Heinrich.

PD. Penso que quan tot acabi canviaré d'ofici. No vull fer més de jardiner.

Auschwitz
11 de maig 1944

Microrelat guanyador del Tercer Premi en el VI Concurs de Microrelats de l'Associació de Relataires en Català (ARC).

Frederic Blanco i del Prado (Barcelona 1963). El meu primer premi literari el vaig guanyar al concurs que l'escola va convocar per St Jordi quan feia 3r de BUP. El meu últim premi també. Això sí, el vaig rebre de mans del meu professor Francesc Garriga i Barata (premi Carles Riba 2012). El Sr Garriga em deia que escrivís, que escrivís molt. Amb el consell del Sr Garriga vaig fer el que tots els adolescents fan amb els consells dels seus bons professors i em vaig dedicar a la música. Actualment sóc professor de música de secundària (feina certament gratificant) i aconsello els meus alumnes adolescents que facin molta música. A part d'això, i ara que els meus fills comencen a ser grans (només la petita fa una mica de música), jo vaig trobant temps per pensar en el Sr Garriga, llegir-lo i escriure... una miqueta. La meva activitat literària és purament terapèutica i em permet, juntament amb l' humor i la natació, mantenir la ment en un equilibri suficientment estable i el tarannà en uns mínims acceptables de civilitat. Penjo alguns dels meus escrits a Relats en Català amb el pseudo-seudònim de frederic.