dissabte, 21 d’octubre de 2017

FER UN CAFÈ (Un microrelat de David Vila i Ros)

Vaig anar a fer un cafè a un bar, em vaig cremar i vaig demanar una indemnització d'un milió de dòlars. Amb els diners vaig obrir un bar, però avui hi ha vingut un client, ha demanat un cafè, s'ha cremat i li he de pagar un milió de dòlars. Hauré d'anar a fer un cafè a un altre bar.

Microrelat inclòs al recull Roba estesa (Voliana, 2017) que es presenta avui dissabte a la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (a les 16:00)

David Vila i Ros compagina la narrativa i l'assaig sociolingüístic, els muntatges escènics per reivindicar el conte i les conferències i tallers per fomentar l'ús del català. És autor dels reculls de contes Ni ase ni bèstia (La busca, 2010) i Verba, non facta (Voliana, 2014) i acaba de publicar Roba estesa (Voliana). El podeu llegir al blog Malgrat la boira.

dimarts, 17 d’octubre de 2017

EL TEATRET GROC (Un microrelat de Maria Cirera)

Al Pere me’l van posar al davant expressament perquè aprengués què volia dir la disciplina. La Loli, me la vaig creuar pel camí perquè algú o altre m’havia d’ensenyar què era la tendresa. A l’Albert li va passar el que li va passar tan sols perquè jo entengués que la vida és fràgil. El Francesc, que me’l vaig trobar com qui no vol la cosa, tenia l’encàrrec de demostrar-me què vol dir abraçar de debò. La Lisa… la Lisa era el patiment i la compassió, i a fe que em va quedar clar!

Des que el vaig conèixer, encara vaig tardar vuit-cents cinquanta-tres dies a adonar-me que aquesta vegada era a mi a qui havien posat al mig del seu camí amb l’objectiu d’ensenyar-li que mai no hi ha ni un protagonista ni tres-cents secundaris. 

Microrelat inclòs al recull Puces i altres picors (Témenos, 2017) que es presenta aquest dissabte a la Microbiblioteca de Barberà del Vallès (a les 16:30).

Maria Cirera i Delgado (Manresa, 1979) és traductora literària, activitat que ha compaginat amb altres feines sempre al voltant del món dels llibres: lectora editorial, redactora de continguts, dinamitzadora cultural i bibliotecària. Ha publicat contes i microrelats en diversos reculls col·lectius i forma part de més d'un grup literari.


divendres, 13 d’octubre de 2017

LA TERÀPIA (Un microrelat d'Ariadna Herrero)

L'Anna havia llegit que al Japó hi havia establiments en els quals es podien comprar objectes i trencar-los per canalitzar emocions negatives. I el cert era que, després de la separació, tenia molts sentiments que no sabia com gestionar. Per desgràcia, Reus no era Tòquio, així que hagué de posar-hi imaginació.

Es mirà un gerro de la sala d'estar. Dubtà alguns segons. Finalment, plena de fe en la teràpia, l'alçà amb ambdues mans i l'estavellà contra el terra.

Mentre la porcellana esdevenia una munió de bocins, sentí com un pes interior se li començava a desnuar. Així que donà una ullada al seu voltant, localitzà una làmpada de peu que mai li havia agradat, hi apropà un palmell ben obert i, sense contemplacions, li propinà una manotada.

Se sentí tan bé que provà sort amb un centre de taula. L'alliberament que li proporcionà aquell acte de destrucció feu que ja no tingués aturador. Plats i gots de la vaixella, quadres amb els seus marcs, testos amb plantes. El televisor. Tot a miques.

Mentre sortia per la porta d'entrada amb el rostre il•luminat per un somriure catàrtic, pensà que havia sigut un gran encert quedar-se amb una còpia de les claus del pis del seu ex.

Ariadna Herrero (Granollers, 1981) és Llicenciada en Filologia Catalana i en Filologia Hispànica. És professora de Llengua Catalana i Literatura a l'institut de Vilanova del Vallès. L'any 2004 va guanyar el Premi Literari La Carrova amb l'obra de teatre Semblava una persona com qualsevol altra (Cossetània, 2006). Ha col·laborat en els reculls de contes Íncipit (Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, 2010) i Tal com sents (Institut Investigador Blanxart, 2015). Dos dels seus microrelats van quedar finalistes en el concurs de lamicrobiblioteca de Barberà del Vallès. Actualment publica els seus microrelats en el blog literari Cinc minuts abans no em suïcidi.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

PLOURE DE BAIX (Un microrelat de Xavier Ballester)

Vaig arribar a la casa buida i em vaig tancar a l’habitació. No volia que el pare em veiés plorant. El primer dia, no. Amb la cara entaforada al coixí, la veu del professor ressonava més acusadora encara: A veure, la nova, qui va formular la llei de la gravetat? El pitjor van ser les rialles dels companys, com agulles clavant-se totes alhora arreu del meu cos. L’endemà, vaig pensar, serà pitjor.

També era la primera nit, la primera nit a la casa nova. El pare va arribar tard. Va obrir la porta de l’habitació, però em vaig fer l’adormida. Plovia. La pluja queia del cel com un sol cos pesat. No va parar de ploure fins que se’m van tancar els ulls.

En despertar-me, sense esmorzar, el pare em va fer caminar damunt la gespa xopa. Anàvem descalços, les gotes de pluja ens esquitxaven els turmells. “D’això se’n diu ploure de baix”, em va dir. Després va afegir que la mare no tornaria. Jo vaig preguntar-li si sabia qui havia inventat la llei de la gravetat. Newton, va respondre. Mai no l’havia sentit aquell nom, i, quan vaig arribar a la porta de l’escola, ja l’havia oblidat. No sabia què fer, ja havia entrat tothom, estava sola al carrer. Segur que el professor m’estaria esperant per preguntar-me de nou per la llei de la gravetat. Vaig girar cua, volia fugir corrents, però llavors vaig sentir un pessigolleig als turmells: el pare i jo, tots dos de nou amb els peus nusos damunt la gespa humida. No vaig recordar el nom de Newton, però vaig saber que el futur no hi entén de lleis i sense cap por vaig creuar la porta de l’escola.

Microrelat seleccionat al VII Microconcurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès. La fotografia és de Robyn Beck.

Vaig néixer a Barcelona el febrer de 1974. Vaig llicenciar-me en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona el 1999. He guanyat premis de poesia (Concurs de l'FNAC, 1999) i de narrativa (15è Premi de narrativa curta Tinet dels "Premis Ciutat de Tarragona 2011-12" i Premi "Casal Lambda 2010", a més de ser finalista del "III Miquel Arimany 2012" i del "Mercè Rodoreda" de Gràcia). Dirigeixo el programa de literatura "Lletraferits" a Ràdio Molins de Rei. He publicat Porexpan i Polaroids (Pagès Editors, 2016)

dijous, 5 d’octubre de 2017

UNA FAL·LAÇ MANERA DE GUANYAR-SE EL CEL (Un microrelat de David Dot)

Al final del carrer, assegut en un pedrís, barbut i amb una gorra vermella a prop dels peus, hi ha un indigent que t’observa.

En pocs segons, com si t’aproximessis a un d’aquells cànids que t’esfereeixen, fixes la vista i decideixes de passar-hi ràpidament, sense mirar-lo.

Però, en les passes decisives, la veu del vagabund desgavella els teus plans: et pregunta si tens foc, per encendre la cigarreta que sosté tremolosament entre dos dits. T’atures i respons que sí; al palmell de la mà ensutjada, hi col·loques l’encenedor. I esperes. Llavors, potser impacient potser imbuït d’una compassió inusual, optes per regalar-li.

El rodamón, encara que primer no entén el teu gest, accepta l’obsequi. I tu, fins a cert punt satisfet, com si t’haguessis guanyat el cel, et limites a prosseguir l’itinerari urbà que havies interromput. Tombes al xamfrà. Després tornes a girar. I continues fins a desaparèixer unes quantes illes de cases més enllà.

L’indigent, mentrestant, haurà tingut temps de convertir la cigarreta en un trist record. I, tot seguit, posar-se a jugar amb l’encenedor, cada vegada més a prop del contenidor blau que, segons la premsa, això ho has llegit avui, fou el focus de l’incendi que ha calcinat el bloc de pisos del carrer Misericòrdia, amb un balanç encara indeterminat de víctimes.

Microrelat guanyador del primer premi en el II concurs de Microrelats de Ràdio Rubí (2011). La fotografia és de Richard Overtoom.

David Dot (Vilafranca del Penedès, 1971). Llicenciat en Biologia.