dijous, 20 d’abril de 2017

CAP MÉS NIT D'INSOMNI (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El gat s’havia enfilat a l’alzina i la vella se’l mirava des de baix. «Mixeta!», cridava amb la veu tènue de les iaies. Els miols eren un lament continu, insistent.

Vaig recordar-me de quan era jove i grimpàvem els arbres. Quan feia d’allò? Vint anys? Trenta? Però hi ha habilitats que no s’obliden. Vaig llençar-me la corbata damunt l’espatlla. L’americana em destorbava i els pantalons s’esgarrinxaven a l’escorça, però vaig arribar a la branca on s’havia instal·lat la pobra bèstia. «Mixeta, mixeta», repetia la dona. Vaig estirar el braç i l’animaló s’hi va acomodar mansament al damunt. Durant el descens, el gatet no aturava els mèus i les urpes m’esgratinyaven la màniga.

Quan vaig lliurar-li la bestiola, la vella va dir «gràcies, xicot» i va acaronar-li el caparró amb uns dits deformats per l’artrosi. Els miols s’havien intensificat i eren —em sap greu haver-ho de reconèixer— més aviat molestos. «Gràcies a vostè ara ja podré dormir tranquil·la», em va explicar la dona. Em disposava a treure importància a la meva gesta però el somriure d’heroi satisfet se’m va tòrcer. I no va ser l’única cosa que es va tòrcer. Un cruixit sec va estroncar els miols.

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Temenos, 2015) i Polpa (Males Herbes, 2016).

diumenge, 16 d’abril de 2017

COMPTE AMB EL QUE DESITGES (Un microrelat d'Ariadna Herrero)

Aquell dia havia tingut molts problemes a la feina. Un cop a casa, dins de la dutxa, va deixar que un raig d'aigua l'amarés mentre provava de fondre-s'hi. Abans que se n'adonés, ja baixava en espiral desguàs avall.


Ariadna Herrero (Granollers, 1981) és Llicenciada en Filologia Catalana i en Filologia Hispànica. És professora de Llengua Catalana i Literatura a l'institut de Vilanova del Vallès. L'any 2004 va guanyar el Premi Literari La Carrova amb l'obra de teatre Semblava una persona com qualsevol altra (Cossetània, 2006). Ha col·laborat en els reculls de contes Íncipit (Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, 2010) i Tal com sents (Institut Investigador Blanxart, 2015). Dos dels seus microrelats van quedar finalistes en el concurs de lamicrobiblioteca de Barberà del Vallès. Actualment publica els seus microrelats en el blog literari Cinc minuts abans no em suïcidi.

dimecres, 12 d’abril de 2017

PER BON CAMÍ (Un microrelat de Núria Tort)

Li va costar trobar la nena de les trenes de qui havia estat enamorat quan tenia vuit o nou anys. En va aconseguir el telèfon, es va presentar i li va preguntar si estava casada. Separada, va respondre ella. L'avi és vidu.

Il·lustra el microrelat Nena amb trenes d'Amedeo Modigliani.

Núria Tort és diplomada en Educació Social i llicenciada en Comunicació Audiovisual. Ha publicat En Juli i la màquina empassa-colors (Premi Mercè Llimona 2009), Plou i fa sol, les Brunes es pentinen (Recull Premi ‘Vet aquí un gat’ 2010) i algun conte a Cavall Fort. L’any 2016 va quedar segona al premi Núvol de contes amb Instruccions per atracar un taxista a la nit.

dissabte, 8 d’abril de 2017

SIGIL·LOSA (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)

Era una persona extremadament sigil·losa. Quan arribava o marxava amb prou feines se la percebia. I durant el dia ni suscitava cap interès ni la seva existència somorta preocupava ningú. Per això quan va deixar de venir a treballar vam tardar unes quantes setmanes en adornar-nos-en. I els escassos amics i els parents que tenia tampoc es van assabentar de la seva absència. Potser la cosa hauria seguit així indefinidament si no hagués estat per una pudor insuportable i gens sigil·losa que els veïns asseguraven que provenia de casa seva.

Lluís Julián Barrachina. En els darrers mesos m'ha succeït diverses vegades un fet sorprenent: quan pujo a l'autobús hi ha algú, sobretot noies joves, que em volen cedir el seient. D'acord, tinc 58 anys, fa temps que m'he quedat calb i llueixo una barba gairebé blanca del tot però que em cedeixin el seient encara em desconcerta. Em troben decrèpit i acabat? La barba em confereix un aire venerable? Les noietes mal interpreten les mirades que els adreço? No sé què serà però la realitat és que no em sento gran i que ara mateix la imaginació se m'envola com mai i escric amb gran deler i il·lusió. Potser aquesta és una poca-soltada de biografia, però prengueu nota: si ens trobem al bus no cal que us aixequeu, que em sento jove, si més no literàriament.

dimarts, 4 d’abril de 2017

NET I POLIT (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

«No em mati!». L’home es mirava el sicari amb els ulls dòcils dels cadàvers imminents. Era inútil: les súpliques no commovien a un professional amb una trajectòria irreprotxable, avalada per més de trenta anys de carrera. Resignat a l’adversitat, l’home va acotar el cap, submís. El sicari va repenjar el canó al clatell. «Fem-ho net i polit», va dir.

Aquell clatell presentava un escalat del cabell pulcre, perfecte: devia fer poc que havia passat per les mans d’un perruquer. (Quan veiés la notícia als diaris, aquell perruquer pensaria en l’honor d’haver estat l’últim que li va tallar els cabells, de ser l’autor del pentinat que l’infeliç s’enduria a la tomba.) El sicari va recordar quan el seu pare el duia a cal barber. L’asseien sobre un elevador de fusta perquè el barber pogués maniobrar sense haver-se d’ajupir. L’aire calent d’un assecador difonia l’olor aspra dels cosmètics. Les etiquetes acolorides de locions, cremes, tints, fixadors, brotxes i escumes d’afaitar s’apilonaven damunt les lleixes. Sobre un prestatge s’arrengleraven pintes, raspalls, tisores, pinces i navalles de totes les mides, a punt per entrar en acció. Un mirall cobria la paret i permetia espiar les butaques veïnes. Els clients, homes experimentats, avesats a bregar amb tots els tràngols de la vida, s’expressaven amb una contundència que no admetia rèplica. Renegaven, explicaven anècdotes incomprensibles i reien estrepitosament acudits sense cap gràcia. De fons, sempre sonava una ràdio que ningú s’escoltava. «Au, nano!», feia el barber. L’embolcallava amb un davantal de color blau fosc i, mentre passava la navalla per l’esmolador o feia espetegar les tisores a l’aire —txec-txec—, solia dir: «Fem-ho net i polit».

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és autor d'Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Temenos, 2015) i Polpa (Males Herbes, 2016).